Premis deserts: una perversió del sistema

La feina de jurats dels premis i de filtres, hauria de ser per a lectors i escriptors professionals

El premi Mallorca de Narrativa ha quedat desert. Vagi per endavant que sí, m’hi havia presentat, i l’article no és una protesta per no haver guanyat. De fet, el normal és perdre els premis literaris. I no em molesta perdre’ls davant d’un company o una companya que ha escrit un llibre millor que el meu (o que el jurat considera que és millor que el meu). Però m’indigna cada vegada que em presento a un premi i queda desert perquè el jurat -a continuació en parlarem de la formació dels jurats- considera que no atorgant-lo demostra vés a saber què: que vol prestigiar el premi, que tot el que llegeix li sembla una puta merda o que són més puristes que vés a saber qui. Això sí que no.

Sempre que he estat jurat d’un premi literari (excepte en l’art Jove de poesia) he maldat perquè els premis s’atorgassin, fins i tot quan s’havien presentat pocs originals. La majoria de vegades que he coincidit amb escriptors veterans de llarga carrera -l’any passat mateix al premi Mallorca de narrativa, on el president era Gabriel Janer Manila- he optat sempre per salvar el millor dels presentats o el menys dolent. Alguna vegada no me n’he sortit, però deixar desert un premi és un fracàs absolut que només beneficia al pagador, que s’estalvia haver de remunenar el guanyador. En una ocasió en què no va quedar més remei que fer-ho així, el jurat va deixar el premi desert només després d’haver-se assegurat per escrit que la dotació es repartiria en els anys següents.

Per què considero que els premis s’han de donar? Doncs ras i curt, perquè en aquest sistema literari que tenim, que desprotegeix per sistema els seus creadors, deixar un premi desert és disminuir els pocs recursos que poden obtenir els creadors per les seves obres, siguin els 300 euros d’un premi municipal de relats o els poc més de 20.000 de segons quins guardons. I si fóssim en un món en què els escriptors poden viure mitjanament bé, potser tindria algun sentit, però aquí us asseguro que no. Deixar un premi desert serveix una disminució globlal del migrat pressupost de cultura i a més a més posa en perill el mateix guardó (i no per prestigiar-lo).

En els darrers temps hem vist alguns jurats de premis (sovint gent que ja té un sou que es guanya amb activitats alienes a la literatura, molt sovint funcionarials) que pretenen trobar un nou clàssic universal en cada convocatòria. O encara pitjor, jurats totalment aficionats capaços de premiar obres en contra del criteri dels pocs escriptors més o manco professionals que hi ha en la convocatòria (això passa sovint en els premis municipals petits). Els jurats aquests que es posen tan exquisits (sovint han publicat un o dos llibres i poca cosa més i moltes vegades han obtingut un cert reconeixement per factors aliens als seus textos) no recorden que fins i tot els seus llibres han passat per un procés d’edició posterior i que, siguem clars, hi ha molts premis negociats directament en despatxos editorials i d’agents literàries (cosa que no em sembla gens malament, sempre i quan el premi sigui sense dotació de diners pública, és a dir, si una editorial amb el seu patrimoni convoca un premi i paga una morterada em sembla molt bé que negociï qui és el guanyador del mateix. Quan hi ha diners públics pel mig, la cosa ha de ser molt més transparent).

I aquí entrem en l’aspecte dels jurats. Els jurats dels premis literaris haurien de ser escriptors professionals. En tots els casos, des dels grans fins als petits. I evidentment ha de ser una feina remunerada en tots els casos. Si en un premi es presenten moltes obres cal que es faci un filtratge previ a canvi de lectors professionals -escriptors si pot ser o especialistes en aquestes tasques-. I què vol dir escriptors professionals, em direu? Molt senzill, aquells que reben un 50% o més dels seus ingressos derivats de la literatura (l’escriptura i tot de feines que l’envolten) o que reben una pensió per la seva activitat literària passada. És a dir ser jurat d’un premi literari ha de ser una feina remunerada a la qual han d’optar els escriptors professionals. I per descomptat tots els premis, sense excepció, han de permetre la seva presentació on-line sense complicacions i paperassa inútil, per garantir la màxima participació (és una gilipollada demanar la presentació on-line i una còpia en paper o haver d’omplir vés a saber quina merda de formulari i tot de certificats digitals).

Repeteixo, no m’importa gens perdre premis, és el normal, l’habitual a la meva vida, però que quedin deserts i es perdin els pocs diners que s’inverteixen en la supervivència dels literats és terrible. I més quan és per decisions de jurats que no han empatat mai amb ningú i que es miren la vida amb una suficiència acollonant per sobre de l’espatlla.

Un pensament sobre “Premis deserts: una perversió del sistema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s