“Vocació”, un relat per a vosaltres

Com que continua el confinament i a més a més la cosa s’ha complicat encara més, avui us regalo un conte de “El dia de l’alliberament”. Es titula Vocació i entre moltes altres coses parla de Modigliani.

Desnudo acostado (Modigliani) - Wikipedia, la enciclopedia libre

Vocació

El dia que la meva mare va saltar per la finestra jo no sabia qui era Amedeo Modigliani. De fet, em va costar molts d’anys descobrir-ho. En canvi, des del primer moment vaig saber que jo no era fill real dels meus pares, que m’havien salvat de morir al carrer. Jo m’estimava molt el Paul i la Céline, els meus pares adoptius, i sempre els vaig dir pare i mare, tot i que als deu anys em van fer saber la realitat. Llavors ja no vivíem a París, sinó que ens havíem traslladat al camp, a un petit poble de la Bretanya. Així ja no havia de veure cada dia la finestra per la qual la meva mare Jeanne es va llançar al buit.

Si les coses haguessin seguit els senderis prevists jo no seria aquí explicant aquesta història, sinó que seria una petita massa esclafada sobre el terra d’un carrer de París. No he dit abans que quan la mare va llançar-se per la finestra estava embarassada de mi, concretament de nou mesos. Jo havia d’haver mort aquell dia, haver quedat esclafadet com un xampinyó. Però ma mare va caure d’esquena i em vaig salvar. En Paul és metge. Va sentir el crit i va sortir al carrer. Ma mare ja estava cadàver, però ell estava convençut que jo viuria, li va fer una cesària i em va treure.

La història és així, no estic inventant res. Jo havia de ser un cadàver, una desgràcia més en la història de la ciutat de Paris, però el cas és que estic ben viu, que em puc considerar una persona assortada. Paul em va treure de l’úter matern i després va certificar la meva mort. Després anà a Nantes i em va inscriure en el registre de naixement d’allà i així puc dir que vaig néixer a la mateixa ciutat que Jules Verne, encara que realment vaig albirar la llum per primer cop en un carrer fred de París, la rue Amyot, número 8, sortint del cos inert però encara calent de Jeanne Hébuterne, la meva mare suïcida.

Ells sí que sabien qui era Amedeo Modigliani, el meu pare pintor. Havia deixat darrera seu una llegenda de seduccions que era quasi impossible no saber d’on venia jo. La seva fama com a pintor també començava a ser notable, tot i que no en tenia tanta com ara en que es paguen fortunes a les subhastes pels seus quadres.

Malgrat el descobriment de les circumstàncies tràgiques que envoltaren el meu naixement vaig ser un nin feliç i completament normal. Jugava relativament bé a futbol en la posició de davanter centre, seguia els estudis amb facilitat i no quedava ni rastre del meu trauma infantil.

A mesura que m’anava fent gran adorava encara més els meus pares adoptius. Els admirava pel fet que haguéssin corregut tants de riscs per salvar-me. A poc a poc em van anar orientant de cap a la literatura. No em desagradava. Jo tenia un fascinant món interior i m’agradava explicar-lo. També m’encantava llegir. Teníem sort de ser una família acomodada gràcies als diners que Paul guanyava com a metge.

A poc a poc havia anat guanyant fama com a escriptor a la zona de Nantes. Havia publicat en algunes revistes locals i estava a punt d’anar a la Universitat quan esclatà la segona guerra Mundial. Jo era un jove idealista aleshores i primer amb la Resistència i després amb els soldats americans de Patton vaig prendre part activa en la contesa. També vaig tenir sort perquè dels deu joves que ens allistàrem plegats a Nantes només en vam tornar tres, i jo l’únic il·lès. Semblava com si tengués un àngel de la guarda vetllant sobre meu perquè no em passàs res.

Un bon dia, cap al final de la guerra, vam anar avançant cap a l’interior d’Alemanya. En una de les nostres expedicions assaltàrem un castell que acabaven d’abandonar els alemanys. En una de les sales hi havia un quadre preciós. Va ser quan vaig decidir que jo volia ser també pintor, a més d’escriptor. Era un nu ajagut de Modigliani. En aquell moment encara no em deia res aquell nom.

Mallorca, el paradís, una novel·la

El mes d’abril del 2011 vivia a Lisboa. La capital portuguesa és una ciutat fascinant, especialment quan abandones el centre i la descobreixes en profunditat. Hi vaig viure quatre anys fabulosos i des de la distància i potser des de l’enyor vaig escriure molt sobre Mallorca i sobre Barcelona. Un dia va sonar el telèfon de casa, que tenia molt poca gent i em van dir que havia guanyat el premi Vila de Lloseta de narrativa amb una novel·la que es diu “La mar no sempre tapa”.

És una novel·la negra on, entre moltes altres coses, reto homenatge a tots aquells escriptors estrangers que varen venir a viure a Mallorca seguint la frase que va pronunciar Gertrude Stein i que va acabar de convèncer un jove Robert Graves per instal·lar-s’hi: “Vés a Mallorca si pots resistir el paradís”.

En la novel·la, el tinent Pou, de la Guàrdia Civil, ha d’investigar l’assassinat d’una professora de la Universitat de les Illes Balears que apareix morta a la platja de Es Dolç, a l’hivern. La literatura serà una de les claus per treure’n trellat de tot plegat i sobretot un conte de Chester Himes.

La novel·la la va publicar l’Editorial Moll, que va plegar poc temps després. I com que és impossible d’aconseguir (alguna llibreria en té exemplars en paper si els busqueu) he decidit penjar-la en digital per si algú li fa gràcia. La podeu trobar aquí.

La intenció és que a poc pogueu trobar tots els meus texts anteriors a 2013 que no hagin estat digitalitzats per les seves editorials. 2013 és quan em vaig reinstal·lar a Barcelona i quan, d’alguna manera, la meva carrera va fer un gir, però fins a llavors ja havia publicat una vintena de llibres,la majoria en editorials illenques però també algun fora, i la major part d’aquesta producció no la coneix ningú, així que ara que hem de ser a casa l’aniré recuperant per si a algú li ve de gust. Cuideu-vos i cuidem-nos.

Una ruta pel Nocturn de Sant Felip Neri

El penúltim acte amb públic abans del tancament forçat pel Coronavirus va ser el dimarts 10 de març. Aquell dia, de bon matí, vaig passejar un grup d’alumnes del Consorci per la Normalització Lingüística pels escenaris on passa la meva novel·la “Nocturn de Sant Felip Neri”. Aquest llibre el vaig publicar el 2013 i sempre he dit que es tracta d’un dels meus millors llibres. Sens dubte la tasca feta per Jordi Fernando com a editor va contribuir  a ennoblir el producte i la de la Dolors Sàrries va fer que el llibre tingués una vida molt més llarga del que estava previst. A més a més varen fer una edició preciosa a Meteora que inclou una guia didàctica perquè el llibre es pugui llegir també als instituts.

Emociona molt quan algú aprèn català amb un llibre teu i emociona molt poder compartir la ruta amb els lectors. Fins ara 1037 persones han passejat de la meva mà pels escenaris del llibre: a títol individual o formant part de grups de clubs de lectura, alumnes de la Universitat de Barcelona, alumnes del Consorci i altres col·lectius.

Quan vàrem passar els 800 visitants Vilaweb em va publicar aquest reportatge on explico algunes de les claus del llibre i on podeu fer vosaltres mateixos la visita virtual. He pensat que era un bon moment per recuperar-lo perquè us pogueu passejar des de casa esperant temps millors. Havia decidit no tornar a fer aquesta ruta més que per a grups tancats, però en acabar el confinament potser podríem tornar-la a fer. De moment podeu fer la visita virtual. I si algú vol el llibre, des de can Meteora estaran ben contents de fer-vos el arribar en digital per al dispositiu que tingueu o en paper allà on sigueu. Cuideu-vos molt!

El dia de l’alliberament

L’estiu de 1944 els aliats varen entrar a Paris i la varen alliberar dels alemanys. Aquell dia es va celebrar una gran festa a la ciutat. En aquests temps incerts que vivim, tots esperem la gran festa que podrem celebrar quan ens alliberem del Coronavirus. Mentre, per fer més suportable l’espera, us regalo el conte “El dia de l’alliberament”, que vaig publicar en el llibre homònim el 2006. Aquell llibre, el meu tercer recull de relats, reviu aquests dies en versió digital. Aquí teniu el conte!

El dia de l’alliberament

Era ja molt tard. Feia calor aquella nit a París. 25 d’agost. 1944. El dia de l’alliberament. Els soldats s’entregaven amb frenesí natural a les al·lotes que se’ls oferien en qualsevol indret de la ciutat. La gespa dels jardins des Invalides s’havia convertit en un improvisat llit gegant on només se sentien gemecs.

Aquella nit els soldats s’ho varen passar millor que els oficials, que hagueren d’anar a sopars de gala, a entrevistar-se amb un De Gaulle ufanós o a patrullar una ciutat on la bandera tricolor tornava a senyorejar sobre els símbols oficials francesos. Els bombers havien col·locat una gran tela sobre l’Arc del Triomf i per tot hi havia espontanis cantant La Marsellesa. Un espectacle digne de veure’s.

Clar que per als alemanys allò no tenia res de grandiloqüent. Havien estat els amos i senyors de la millor ciutat del món durant quatre anys –Resistència a banda- i ara havien capitulat. El miracle era que la ciutat romania gairebé intacta. No hi havia hagut tanta de sort per al patrimoni a Itàlia i fins i tot Verona comptava amb un pont esbucat del tot que quasi s’havia convertit en un dic al mig del riu.

Mentre Hemingway i els seus irregulars demanaven cinquanta martinis a Claude Anzello, director del Ritz, els soldats de veritat rebien les besades de les al·lotes de París, les representants de la França eterna, que diria el general en un dels seus discursos més famosos.

No tot era felicitat, però, en aquell París de la liberació, en aquella nit en que s’engendraren centenars de nous pobladors de la ciutat de la llum. En el segon pis d’una casa del Boulevard Saint Michel una doneta vella continuava jugant al solitari, com cada nit.

Repartia les cartes amb una certa mestria, sense notar gens el calor que li multiplicava els efectes de l’artrosi en els seus dits encorvats. Esperava trobar el dos de diamant en la següent alçada, l’única cata que li mancava per començar a posar ordre en aquell desgavell que tenia sobre la seva taula de fusta noble.

Evidentment, la carta no va arribar. Llavors la senyora, amb una elegància i dignitat de classe benestant de l’antic règim va agafar un vell revòlver de la guerra del 14, va sortir al carrer, va marxar fins a la vora del riu i es va pegar un tret al cap. Al mateix instant, Hemingway apurava el seu primer martini al Ritz i la veïna de la senyora arribava a un orgasme fascinant amb un soldat veterà que duia com a talismà una carta amb el dos de diamants.

Palma, juny 2003.

 

Si algú està encuriosit en el conjunt de relats, el podeu trobar aquí

 

Cuideu-vos i cuidem-nos. I bona sort!