PIRATAS RICOS Y ESCRITORES MUERTOS DE HAMBRE

En 2017 publiqué la novela “El imperio de los leones” en la editorial Alrevés, en catalán y en castellano. Se trata de una de mis mejores novelas negras, surgida de la investigación que realicé para el máster de Historia del Mundo en la Universitat Pompeu Fabra. Por aquel entonces (2011) andaba yo resulto a demostrar una obviedad: que la literatura en general -y la novela negra en particular- es una fuente de primer orden para el estudio de la historia, puesto que no hay ninguna novela que no sea fruto de su tiempo (con lo que los estudios de historia cultural están más que justificados) y porque además las novelas realistas ofrecen una información social de primer orden sobre una época determinada. En la tesina descubrí una banda de delincuentes de Lyon que luego se convirtieron en un clan y que demostraron que el poder no tiene límites: mientras controlaban los negocios ilegales de la segunda ciudad francesa, especialmente prostitución y en menor medida el hachís, se hicieron con un imperio inmobiliario en la Costa Brava construyendo apartamentos, hoteles, pizzerias, restaurantes y discotecas y convirtiéndose en respetados empresarios. Esa es la base de la novela.

La publiqué y llegaron los resultados. El libro ganó el premio a mejor novela escrita en catalán del festival Valencia Negra y obtuvo muy buenas críticas. Las ventas en castellano nunca fueron gran cosa y siempre me pregunté por qué. Ya se sabe que, tradicionalmente, las novelas traducidas del catalán al castellano no funcionan demasiado bien, pero en esta ocasión el libro salia simultáneamente, en una de las editoriales prestigiosas para el género negro y las críticas fueron muy generosas. De acuerdo, se vendió poco.

Hoy he visto Les Lyonnais en internet. Me he despertado de madrugada y he visto que la magnífica película de Marechal se había incorporado al catálogo de una plataforma y la he mirado y he recordado que era una de las películas que me inspiraron la novela. Y he vuelto a preguntarme por qué las bajas ventas. He hecho algo de egosurfing y entre las primeras 100 entradas de google he descubierto hasta 8 páginas web en las que puedes descargarte gratis el libro. Una de ellas indicaba que la última descarga había sido hacia 16 días. En otra hace 12. Tres tienen contador de descargas, en una superaba las 3.500 y en otras dos superaba las 1.500.

He calculado que, en total, se pueden haber bajado el libro entre todas las plataformas unas 10.000 veces, una auténtica barbaridad para un escritor mindundi. No quiero ni pensar en la cantidad de descargas de los grandes escritores. Pero esas diez mil descargas habrían supuesto convertir un libro poco conocido en un libro con unas ventas medias más que dignas. Yo he perdido más de 15.000 euros en derechos de autor de ese libro. La editorial ha dejado de facturar más de 66.000 euros. Y seguramente no pasará nada y se continuarán pirateando libros  una vez y otra hasta el infinito y más allá. Y mientras los piratas se enriquecen, los pobres autores, que siempre hemos sido el escalón más débil de la industria editorial, nos vemos abocados a una precariedad sin fin.

Por supuesto tenemos la piratería, pero también tenemos otro acto de piratería, en este caso de tipo institucional: en España no se cobra canon por préstamo en las bibliotecas, como sí se cobra en la gran mayoría de países europeos. Puedo asegurarles que, especialmente en su versión catalana, el libro ha salido muy a menudo de los estantes. Y que, excepto el 10% de la venta de esos ejemplares que están en las bibliotecas los autores no hemos visto ni un duro, algo totalmente injusto.

Estaría bien que las instituciones multen y castiguen severamente la piratería -en Estados Unidos implica pena de prisión- y que con ese dinero empiecen el fondo para pagar el canon por préstamo bibliotecario. Pero claro, eso sería preocuparse por la cultura y en fin, que la liga vuelve en un par de semanas…

https://blogs.publico.es/la-oveja-negra/2018/01/21/el-imperio-de-los-leones-el-siniestro-encanto-de-la-mafia/

http://lasoledaddelcorredordefondo.blogspot.com/2019/04/literatura-el-imperio-de-los-leones-de.html

Reseña: “El imperio de los leones”, de Sebastià Bennasar

https://www.anikaentrelibros.com/el-imperio-de-los-leones

http://crucedecables.blogspot.com/2016/12/el-imperio-de-los-leones-sebastia.html

http://volveremosamacondo.blogspot.com/2017/02/el-imperio-de-los-leones.html

 

 

El imperio de los leones

 

La literatura de proximitat fa urticària?

Va haver-hi un temps en què a les cases feia bo dir que s’havia menjat sushi, bou a la borgonyona, mussaka o penne rigate. I que, per descomptat, es bevia Rioja, Ribera del Duero, Rueda o Albariño. Fins i tot, durant molt de temps es va popularitzar el Mateus Rosé, un vi portugués que tenia el seu què però que ara no aguanta cap comparativa (encara que sempre és millor que el Lambrusco dolent que els estudiants universitaris descobreixen als vint i pocs anys com qui sap què atrets pel seu preu baix i origen forà). Semblava que dir que es gaudia amb una arròs de mar i muntanya, un fricandó o unes mandonguilles amb sèpia feia pobrejar. Igual que els Empordà, Alella, Montsant, Binissalem, Pla i Llevant o Priorat. Superades les barreres mentals i reivindicades les nostres delicies gastronòmiques i vinícoles -ara poden conviure a la perfecció, aquestes barreres encara han quedat incrustades en l’imaginari col·lectiu pel que fa a la literatura, on sembla que tot el que ve de fora és millor que el que tenim a a casa nostra.

En uns moments en què la importància del producte local i de proximitat és un afegit important, per què no optem per protegir també la nostra indústria (això no vol dir que deixem de llegir traduccions ni que se’n deixin de publicar, que ningú no em mal interpreti) promocionant i promovent el consum dels nostres escriptors? i no entraré en dictaminar si s’han de promocionar només els excelsos i els bons, no, s’han de promocionar tots els nostres escriptors, inclosos els objectivament dolents, perquè també ens cal literatura dolenta en la nostra llengua per ser normals (de producte de proximitat també n’hi ha de dolent, no fotem).

Crec que seria fonamental que les campanyes especials que es puguin fer per salvar llibreries i indústria del llibre haurien de contemplar aquest fet: que es comprin llibres d’autors nostrats per també, de retruc, salvar-nos a nosaltres, que som la matèria prima. Així, envaïnt massivament les llibreries amb els nostres llibres, però també fent que els periodistes en parlin, treient-los a la tele i encomanant la seva lectura aconseguirem que es puguin revaloritzar tant com en el seu moment ho feren les menges nostrades i els vins del país. Només així aconseguirem sobreviure, perquè de moment a molta gent sembla que la literatura de proximitat els faci urticària.

Salvem l’escriptor Ryan

El 1998, Steven Spielberg va presentar Salvem el soldat Ryan, una gran pel·lícula sobre la II Guerra Mundial amb un argument altament improbable: enviar vuit homes a salvar-ne un de sol. Hi ha qui assegura que la crisi econòmica que es derivarà de la pandèmia del Coronavirus serà semblant a la que es va trobar Europa just en acabar la II Guerra Mundial. Malgrat tot, d’aquella Guerra va néixer el nostre Estat del Benestar, tan malmès amb la crisi del 2008, de la qual tot just ens acabàvem de recuperar i que ara ha patit una estocada mortal. Com deia un amic, va haver-hi un temps en què ens queixàvem per ser mileuristes.

Saving Private Ryan poster2.jpg

Doncs bé, ha passat Sant Jordi i hem vist iniciatives molt lloables per intentar salvar el màxim de llibreries possibles de la desfeta que ha suposat aquesta situació. Enguany serà molt difícil saber quants llibres s’han venut per Sant Jordi, però segur que estarem molt lluny dles 2 milions de llibres que es venien els mesos de març i abril a Catalunya en aquests dos mesos. Libelista i Llibreries Obertes han ofert les seves dades (entre els dos, en aquests dos mesos amb prou feines s’arribaran als 55.000 exemplars) i hi ha les vendes directes a les editorials i també a Amazon, els supermercats, les papereries i les benzineres. Posem que entre tots s’hagi arribat als 150.000 exemplars, incloent els llibres digitals).

Està previst que algunes institucions com l’Ajuntament de Barcelona o la Diputació de Girona gastin cadascun al voltant d’un milió d’euros en compra de llibres, i que s’hi sumin altres ajuntaments i institucions i entre tots s’arribi als 3 milons (això vol dir poc més de 187.000 exemplars). És a dir, estirant molt molt molt la xifra haurem arribat a 400.000 exemplars venuts.

No ens enganyem, les xifres són baixes, molt baixes i segurament en el proper Sant Jordi tindrem menys diversitat: un 25% de les llibreires i d’editorials estaran obertes el proper Sant Jordi, segons alguns estudis, que també afirmen que d’aquí a un any hi haurà un 40% menys de treballadors en aquest sector (entre els que hauran plegat i els acomiadaments dels grans grups).

I què passa amb els escriptors?

Doncs que ningú no n’ha parlat en cap de les idees per salvar el sector. O sigui, els qui escriuen els llibres són els únics que no tindran una protecció especial (en molts casos perquè no poden ni demanar l’ajut dels autònoms ni, encara molt menys, cap préstec ICO, que tampoc no els voldrien perquè són una gran trampa a no ser que l’Estat avali el 100%).  Els autors s’emporten només el 10% dels llibres venuts, o sigui que dels 16 euros que el comprador paga per un llibre, només 1,53 arriba al creador (he descomptat el 4% d’IVA). D’aquí s’ha de pagar el 15% d’IRPF i el 15% de comissió de les agències. Queda net 1 euro i 7 cèntims. Posem que un any hagi anat molt bé i venguis 1.000 exemplars (difícil, la tirada mitjana dels llibres per adults és de 600 exemplars en català i la venda mitjana per títol és de 451 exemplars), suposaria guanyar 1070 euros. Però és clar, aquest no serà un bon any.

Posem que el dia 23 de juliol tinguem sort i es pugui fer el Sant Jordi alternatiu. I que vagi molt bé i es vengui una quarta part d’un Sant Jordi Normal, és a dir, uns 300.000 llibres.  Continuarem molt lluny dels 2 milions de llibres venuts. Això vol dir que el 2021, que és quan es cobren les vendes del 2020, hi haurà molts escriptors que hauran perdut al voltant del 60% dels seus ingressos per drets d’autor.

L’altra gran pèrdua del sector fa referència als pocs “bolos” que tenen els autors. Els de Literatura infantil i juvenil tenen el seu circuït de xerrades a escoles i instituts que ha quedat suspès enguany en la seva major part. També les xerrades a biblioteques o conduccions de clubs de lectura, tot paralitzat i sense saber si es reprendran i com i quan.

Davant aquesta situació d’emergència només queda el recurs per a molts de professionals de presentar-se als premis literaris. A tots, grans i petits. Hi havia molts escriptors professionals que no es presentaven als premis municipals petits però que hi han hagut de tornar desesperadament i amb esperança. Els 200  o 300 euros d’un concurs et poden permetre menjar la darrera setmana de mes. Literalment. Per això cal que es mantinguin, que no es desconvoquin ni que s’ajorni el lliurament. Si les llibreries necessiten capital ara, els escriptors també. No podem esperar al lliurament del premi a que es pugui fer una festa amb tota la seguretat, els premis s’han de proclamar en la data prevista i els diners s’han d’ingressar al guanyador de forma immeditata, som en una emergència que no permet ajornaments.

I haurem de fer una reflexió molt seriosa sobre si volem escriptors professionals o si volem tornar quaranta anys enrere i tenir només escriptors de cap de setmana. Sembla que bona part dels esforços fets els 80 i els 90 puguin revertir-se ràpidament si no hi posem solució, és a dir, si no iniciem una operació tipus Salvem l’escriptor Ryan. Com? Doncs augmentant pressupsostos que pemetin més ajudes directes a la creació; fent que les compres públiques d’obres siguin d’autors de literautura de quilòmetre zero -no té cap sentit que es comprin exemplars de Paul Auster havent de garantir els ingressos dels escriptors nostrats-; establint l’exempció de la quota d’autònoms fins a la fi de la pandèmia i mantenint tots els premis literaris existents i amb una llei de mecenatge cultural que inclogui més beques per als escriptors. També seria sensacional que s’inclogui l’assigntura d’escriptura creativa a totes les facultats i a les escoles de secundària, seguint el model nordamericà i que siguin els escriptors els qui els puguin impartir.

Però la millor manera és creant una gran necessitat de consumir els nostres escriptors i escriptores: programes de televisió en prime-time, bones campanyes publicitàries de literatura de quilòmetre zero; continguts als mitjans i webs específics de promoció… tot per fer que els nostres lectors descobreixin que som un país genial, amb autors horribles, mediocres i també excelsos, que només esperen que els descobrim. Potser sí que ens cal, ara, que salvem l’escriptor Ryan.

Si demà fos Sant Jordi (o com podeu salvar-nos)

Si demà fos un dia normal sortiria al carrer ben d’hora. Hauria agafat el bus de les set del matí a Olot per anar cap a Barcelona. Al contrari que altres dies, no hauria dormit gens per l’emoció de la jornada. A la motxilla hi portaria el kit de supervivència de l’autor en ruta: una ampolla d’aigua (recarregable en alguna paradeta), l’entrepà per menjar-se en algun punt del recorregut i la T10 salvadora de l’escriptor mindundi. Sabates còmodes, tres bolígrafs i un llibre per llegir al bus. I l’agenda, que no falti mai l’agenda, amb totes les parades del recorregut.

Hauria anat a totes les parades de les llibreries que m’ho haguéssin demanat, perquè tindria un llibre nou molt xulo publicat amb Pagès Editors, que ara, pobret, és un magatzem esperant temps millors. Hauria començat el dia al Palau de la Virreina a l’esmorzar institucional, saludant amics, companys i menjant trossos de xuixo de crema deliciós i bevent suc de taronja. Haríem fet qui sap quants petons i quantes abraçades.

En algun moment hauria passat per les parades de Pagès Editors a defensar la nova criatura, però també a defensar “Un altre dia antic” (2019), un llibre que viuria el seu primer Sant Jordi, perquè tot just és de setembre. Hauria explicat a la gent que si volen una novel·la negra però a la vegada viatjar fins a Lisboa, la millor ciutat del món, aquest és el seu llibre. M’hauria estrenat per primer cop, també, a la parada d’Adia Edicions, on hauria signat algun exemplar de la meva gamberrada “L’any que vaig assassinar Rita Barberà” (2019), un altre llibre que també viuria el seu primer sant Jordi, perquè és de l’estiu. L’hauria explicat a tothom que riuria molt quan els hagués dit que, evidentment, Rita Barberà i Kurt Cobain, el cantant de Nirvana, varen ser assassinats. I segurament hauríem rigut molt.

Els estimats editors de Meteora m’haurien enviat també a alguna llibreria, però hauríem trobat un moment per passar per la seva parada a signar “Terra aspriva” (2019), que també hauria viscut el seu primer Sant Jordi, i amb els lectors hauríem parlat de vinyes i vins i també de “L’home que va matar en Liberty Valance” o de Clint Eastwood  Però a cals Meteòrics, uns dels grans editors a aquest costat del Mississipi (ja sabeu que la cosa va de western) també hauria pogut signar exemplars de “Manuel de Pedrolo, manual de supervivència” o del long-seller que encara belluga, el meu estimat “Nocturn de sant Felip Neri” (2013) que ens ha donat tantes alegries.

També hauria anat a defensar “Macondo Beach” (2019) a qualsevol parada on m’haguéssin enviat els editors de Cossetània, i aquí hauria parlat amb els lectors sobre el mar i els contes i les platges on viuen els poetes i les sirenes.

En alguna estació fonda de metro, a recer del sol, m’hauria menjat l’entrepà i potser amb sort a algun lloc encara hauria pogut anar a defensar “La revolta dels mitjons” (2019), un llibre per als menuts de la casa que explica on van a parar els mitjons que perdem amb cada bugada.

Ja és una llàstima no poder celebrar Sant Jordi l’any que tens cinc novetats per defensar i fer arribar als lectors.

Encara hauria hagut temps perquè algun lector m’hagués trobat en alguna de les parades portant “Hotel Metropole” (Columna, 2018, Milenio, en castellà, 2018) i hauríem pogut parlar de la segona guerra mundial, de Lisboa i d’espies. També hauria passat per la parada d’Alrevés a fer més abraçades i petons i segurament m’haurien explicat tot de coses negrotes i hauríem rigut i potser en aquells vint minuts encara hi hauria algú que s’emportaria “L’imperi dels lleons” (en català o en castellà), o “On mai no creix l’herba” o “El país dels crepuscles” (en català i castellà), del 2013, una altra d’aquestes novel·les que donen tantes alegries als autors.

També hi hauria hagut sorpreses. Lectors que et porten altres llibres d’altres anys, companyes i companys que arriben a la parada amb bombons o coca-coles gelades o croissantets petits acabats de comprar, parades on pots trobar una cadira per refer-te, companys que tenen èxit i triomfen i no els pots ni fer petons perquè estan signant llibres a les totes.

I evidentment, hauria comprat les roses per a l’Anna i per a les nenes. I llibres de més d’un company de signatura. I enguany hauria trobat un moment per anar fins a la parada de Llibres del Delicte i emportar-me un “Halley 2042” de l’Anna Carreras, que és el llibre que em regalaré enguany, perquè de la Carreras em llegiria fins i tot la llista de la compra. Amb sort hauria coincidit amb la Margarida Aritzeta, que té una “Teoria del gall” que tots hauríeu de llegir. I encara m’hauria trobat per aquests móns de Déu  “La dona efervescent” que és la Mar Bosch, que pobre també s’ha quedat amb el llibre parat i a canvi ha guanyat una criatura enguixada.

I llavors, destrossat i feliç i content hauria agafat el bus cap a Olot, el de les 20.30, i m’hauria posat una alarma al mòbil per despertar-me just havent creuat els túnels de Bracons, amb deu minuts per refer-me de la clapada just abans d’arribar a Olot i, segurament sota la pluja fina, fer els deu minuts fins a casa pensant en quin gran dia i content i feliç per haver signat qui sap si una cinquantena de llibres tot plegat, de tots els títols, però havent abraçat i petonejat i parlat i rigut com només poden fer els escriptors mindundis el dia de Sant Jordi. Si hagués estat un dia normal no ens caldria fer instagrams live ni roses de paper ni preguntar-nos a qui no podrem signar mai més ni en quina parada de quina llibreria o de quina editorial no podrem fer l’any que ve.

 

1280 ànimes (Els crims nostrats, Edicions Xandri)

1.280 ÀNIMES (En homenatge a Jim Thompson)

Jim Thompson. Nada es lo que parece

Al poble hi ha exactament 1.280 ànimes perquè els fills de puta que ens governen ens fan comptar també els moros, els sudaques i els negres. Ho volen tot ben comptabilitzat, padrons, censos, estadístiques. Números i números. Delictes resolts, delictes pendents de resoldre. Eficàcia, eficiència, estadística. Això abans no passava. Comptar els moros encara mira, perquè gràcies a ells vam guanyar la Guerra Civil i els deutes estan per pagar-se, però aquests negres i sudaques no sé què collons hi foten aquí i encara molt manco no sé per què els deixen empadronar-se. Metge, escola, ajudes econòmiques. Val molt més un refotut immigrant que un home de casa fet i dret, i això em treu de polleguera. Sort que cada dia puc anar a tocar-los els collons i demanar-los els papers i fer-los perdre el temps i demostrar-los qui és l’autoritat, i recordar-los que els vigilo i que si per mi fos hauria enfonsat la puta pastera amb què van creuar l’Estret de Gibraltar, o hauria fet que s’estavellés al mig de l’Atlàntic l’avió que els du de tots aquells països perduts de la mà de deu on només hi ha traficants de cocaïna i putes.

Sort que tinc ben ensinistrats els propietaris rurals dels encontorns i els hi he dit que si els contracten perquè no tenen més remei, perquè si no la fruita se’ls podriria als arbres i els joves d’aquí no volen fer de pagès, que ho facin al preu mínim i així no podran dur mai les seves parelles cap aquí, que és el somni de la majoria de tots aquests cabrons i que és el que hem d’evitar, que si no es posen a parir i en dos dies tindrem el poble ple de forasters, o pitjor encara, de mestissos. No sé amb quins sants pebrots s’ho miren les mosses d’aquest poble que el hi agraden tant les polles que no són blanques. Si molt convé que cardin amb independentistes de merda, però com a mínim que siguin blancs i que parlin català. I no sé com no els cauen els collons al terra a tots aquests mossos que els fiquen la polla ben endins al cul o al cony a aquestes gosses negres i índies que hem deixat venir perquè a Espanya no hi ha ningú que tingui els collons de governar com Deu Mana. Aquests nyicris de merda que s’embolcallen en la senyera i que no tenen el que han de tenir per seduir una pubilla i se n’han d’anar a cardar amb qualsevol meuca d’aquestes que vénen de fora i que nomé els volen fotre els duros i aconseguir la nacionalitat. Que no ho veuen? A mi m’haurien de deixar anar a repartir quatre hòsties ben pegades a les classes de secundària. A mi m’haurien de deixar que els expliqués què collons és tot això de la multiculturalitat i del racisme, que no ho tenen ben entès.

Em vaig retirar aquí, al bell mig de l’Urgell, en aquesta terra on carda un fred que se’t fica a l’ànima, quan vaig treure la plaça de sergent de la Guàrdia Urbana. Amb el temps li he arribat a agafar el gust a aquest poble i fins i  tot a aquest clima castigador. Ja no m’espanta la boira gebradora, fins i tot desitjo que arribi de tant en tant perquè m’agrada viure i veure aquest paisatge irreal amb els arbres que ploren llàgrimes blanques i amb la gent que s’arrauleix i es va fent petita i petita com una velleta. M’agrada la boira gebradora perquè cada any s’emporta alguna ànima que ha viscut massa temps i fa neteja. Hi ha una cosa que em posa més nerviós que els immigrants: els vells. No ho puc suportar, em foten caguera. Hauríem de ser com els pobles esquimals, on quan un vell sap que ha arribat l’hora marxa per pròpia voluntat a deixar-se morir. Nosaltres no, els conservem, de vegades fins i tot en autèntic formol en vida. De vegades allargant-los la vida d’una manera absolutament artificial. Sort que el meu revòlver sempre estarà amb mi i en el moment precís sabré com llevar-me del mig.

En aquest poble la policia local és eixarreïda com un pollastre massa cuit a la brasa. Per això només tinc dos agents a les meves ordres, l’agent Soler i l’agent Pla, però els dos han après ràpid que per ser l’autoritat en un lloc com aquest només has de tenir una virtut: ser un fill de puta, tenir l’arma sempre a punt i tenir clar que al món n’hi ha molts pocs que han de manar i molts que han d’obeir, i que es tracta de tenir-ne pocs per sobre que et manin i molts per davall que t’obeeixin. I jo només tinc dos agents, però m’obeeix tot el poble, que no és gaire gent, si val dir ver, just 1.280 ànimes, però que no deixa de ser tot un poble.

Abans d’arribar-hi m’havia foguejat durant una quinzena d’anys a Barcelona, però allà és molt difícil progressar si ets un tipus amb les idees clares com jo. Tothom té els seus padrins i l’Ajuntament és un cau de nens endollats pels quatre costats. Els qui serveixen per alguna cosa els foten en qualsevol departament a pencar, els qui només serveixen per a repartir estopa els foten a l’Urbana. I jo reparteixo estopa, però també vull progressar i allà era impossible. Per això necessitava alguna cosa més petita i controlable, sense tanta gent fiscalitzant la nostra actuació, que aquesta és l’altra. No es pot anar bé en una ciutat governada pels socialistes, van de demòcrates i han de guardar les formes i a sobre moltes de vegades necessiten el suport per a governar o dels pollosos o dels independentistes. Sembla mentida que la gent no hagi entès que Barcelona no pot estar en mans d’aquests cagadubtes que admeten que tots els qui vénen de fora tenen més drets que els d’aquí, que consenten que els okupes i els anarquistes se’ls pixin a la boca perquè en són els fills dels regidors que van d’antisistema però que quan cal tenen el papa o la mama que els treu les catanyes del foc.

M’agrada aquest poble perquè aquí si li has de fotre una hòstia a algú li la fots i tan amics. No tindràs cap regidor de l’oposició que et demanarà explicacions sobre la teva actuació. Ni cap periodista que es pensa que pot guanyar el Pulitzer investigant-nos, com si no sabessin que per fer periodisme d’investigació i que et creguin l’has de fer en anglès i publicar-lo a un dels grans diaris, un d’aquests que no fan expedients de regulació d’ocupació. Aquí li pots fotre les dues hòsties i si a sobre et quedes amb les seves plantes de maria per vendre-les de sotamà millor que millor, ningú no es queixarà, estàs netejant el poble, què s’han pensat aquests jovençans que tenen tanta pressa per guanyar calers. Haurien d’aprendre que primer és la feina ben feta i després cobrar, i que no poden omplir de Maria tots els camps de blat, de civada i d’ordi, que aquí les coses tenen un altre ritme, i si no els hi agrada que fotin el camp. Aquí els negocis els foto jo amb els meus agents.

En aquest poble l’oposició no existeix, ja us ho he dit abans, i aquesta és una de les seves principals virtuts. Només hi ha cinc regidors i els cinc són del mateix partit a més a més de ser bons amics entre ells i cadascun una espècie de cacic local. Impossible que ningú no els voti. Impensable que algú pensi en fer una candidatura d’algun altre partit polític. Tot se sap. Tot ho controlen. Entre els cinc es reparteixen els bons negocis de la contrada: una benzineria, el restaurant de la carretera nacional, el bordell de la carretera de Lleida –on només carden els qui no poden anar a Lleida a fotre un clau o els de Lleida que busquen alguna cosa exòtica i rural i habitacions on et peles de fred i on l’aigua calenta no passa mai de tèbia-, la fàbrica de pinso i la pista de pint-ball, que és de l’alcalde, que va descobrir que els executius agressius i els empleats d’aquests agressius, s’ho passen molt bé disparant-se pintura, qui sap si com a preludi dels trets reals que podrien arribar algun dia.

Val a dir que l’alcalde és un paio genial que sempre diu que haurien d’autoritzar-se les caceres humanes perquè així es donaria alguna mena d’utilitat als immigrants. És clar que això només ho diu quan anem al cèrvol, dos cops a l’any, fent el furtiu perquè ens agrada passar-nos la llei per l’entrecuix sempre i quan la llei no som o no la fem nosaltres. Això diu allà dalt, als Pirineus, perquè davant dels votants i de la premsa sempre apareix com un fotut garant dels drets humans i dels drets de les persones. Ho amara tot amb “l’ètica cristiana” de què es vanta el seu partit, com si no sabéssim on se’n va el seu líder després dels mítings…

En aquest sentit, tant jo com els meus homes hem tingut ofertes d’altres partits més propers a la nostra ideologia, que fins i tot volien que en féssim una candidatura pròpia al poble, convençuts que podríem fer-nos amb el poder municipal i des d’aquí començar a estendre taca d’oli a tot arreu com ja fan els regidors que tenen a tort i a dret, però sempre els hem dit que no. Està bé deixar-se estimar, però en el fons els uns i els altres són uns pelacanyes que juguen al joc democràtic. El dia que estiguin disposats a agafar les armes per anar a netejar Espanya de xusma que ens ho diguin i serem els primers, però no entrarem en jocs estranys en unes institucions que no creiem i que ens voldríem carregar. A més a més, ens paga la pena enfrontar-nos als qui es pensen que són els nostres amos ara que els tenim ensinistrats i que fan el que nosaltres volem pensant-se que fan el que ells volen? No. Seria d’estúpids. La meva mare ja ho deia, no cal canviar el porc quan ja el tens engreixat, i jo i els meus homes ens alimentem dia a dia d’aquesta saviesa ancestral dels nostres majors: li riem les gràcies a l’alcalde i als seus amics i fem el que volem perquè sense nosaltres no serien res ni farien res. Sóc jo i els meus homes els qui decidim la vida d’aquestes 1.280 ànimes. I som tan lluny de tot que ni tan sols se’ls passa pel cap denunciar els nostres abusos i les nostres perversions als Mossos d’Esquadra perquè saben que en sortir del poble els acaçaríem com a conills i no en quedaria ni rastre.

Els últims que ho van intentar van ser dos negres, fa dos dies. L’agent Soler va aprofitar que un negrot era al tros del senyor Gelida per anar a cardar-se la seva dona. El senyor Gelida cada any, quan arriba la temporada de la poma, es debat entre deixar-la podrir als arbres o haver de contractar un foraster perquè la gent d’aquí no ho vol fer al preu que ell està disposat a pagar i ell no pot pagar més perquè llavors no guanyaria res amb la poma, potser hi perdria i tot. Per això cada any ha de contractar algú i ha descobert que “dels moros no et pots fiar i els sudamericans són ganduls de mena. Els negres aquests són forts, no posen problemes i són gent de fiar, així que triar per triar, aquests”. Abans li ho feien uns búlgars, però d’ençà que van entrar a la Unió Europea es pensen qui sap qui i ja no pot explotar-los com voldria i ha hagut d’acabar agafant aquests. I és clar els fa treballar de sol a sol.

L’agent Soler va tocar a la porta de la casa i amb l’excusa d’un registre per una denúncia per robatori va fotre la negrota damunt del llit i li va entaforar l’eina dins el cony fins que en va tenir prou. Sempre els he dit que millor que no ho facin, però que si arribat el cas han de violar una bagassa d’aquestes vagin en compte i no els hi fiquin la polla a la boca, que els podrien mossegar, que és com es defensen els micos. Que se les follin o les enculin, però res de polla a la boca, que encara podrien prendre mal i quedar nafrats per a tota la vida. Sempre els explico que això li ho vaig veure fer a una nigeriana al darrere del Liceu amb un company de la Urbana. Ell la va forçar i estava obligant-la a mamar-li-la. I ella va serrar les dents, que duia ben esmolades, i li va tallar la perdiu ben arran. Un tall profund i net. Al meu company no li va quedar més remei que treure l’arma i pelar-la allà mateix, i tot i que li varen cosir la polla de seguida ja només li va servir per pixar.

Jo no ho faig mai. No m’agrada follar-me les negres i les mores ni les sudaques. Quan hi havia les búlgares sí que algun cop en forçava alguna. Com a mínim eren blanques, que per a mi ja és un gran mèrit. Quan tinc mal d’ous baixo a Lleida, agafo una noia russa, una pastilleta de Viagra i pagant canten viva el Rei. Però què voleu que facin, els agents són més joves que jo i a més a més de tant en tant està bé que marquin la llei i ordre al poble, i el terror de les seves polles disposades a perforar el que calgui en qualsevol moment sempre és molt convincent. El que no ens imaginàvem és que quan l’home va tornar de l’hort del senyor Gelida la dona li ho va explicar tot. També és cert que a l’agent Soler la mà se li havia tornat lleugera i havia estomacat la negra a base de bé fins que va deixar de posar resistència, i és clar, allò no es podia dissimular. Però ningú podia creure que l’home i la dona voldrien anar a explicar-ho als Mossos. Aquí vam haver de posar-nos ferms, allò no podia passar. Ens en vam assabentar quan el regidor Nadal els va veure passar per la carretera, més enllà de la benzineria, on ell esperava els tractors que venien del tros per omplir el dipòsit per a l’endemà. I ens va avisar perquè li semblaven sospitosos. On collons devien anar dos negres a peu a aquelles hores i amb aquell fred? Per sort, els meus homes i jo tenim ben entrenada la gent de llei i d’ordre que hi ha entre aquestes 1.280 ànimes, d’això sí que ens en podem vantar. I cap allà anàrem. Més que res perquè no sigui dit que no fem cas dels avisos dels nostres conciutadans.

Una de les coses que més m’agraden de l’Urgell és que a l’hivern no hi ha ningú per la carretera. Quan s’ha acabat la feina al camp, quan els tractors ja tenen els dipòsits plens i els seus propietaris són a jóc, al carrer només hi queden els puters i els jugadors de cartes. Els puters no posen problemes, els jugadors de cartes tampoc. Tots s’apleguen sempre als mateixos llocs i surten poc del poble. En tot cas van a la timba al poble del costat, però el més proper és a vuit quilòmetres de distància, i això, en les nits d’hivern i boira gebradora és una distància insalvable. A les deu és tot fosc com gola de llop i ja se sap que els negres ajuden a fer fosca. Menys quan riuen, amb aquelles dentotes que semblen esperits que vulguin sortir per venjar-se de vés a saber què. Però aquella nit no en tenien cap, de rialla. Els vam localitzar massa fàcilment, eren els dos únics negres que anaven per la carretera. Els vam dur al tancat de l’alcalde i els vam amollar allà. I, per descomptat, vam avisar-lo.

-He vingut perquè m’has promès que la diversió pagava la pena, perquè amb aquest fred de collons jo no hauria sortit de casa, o sigui que val més que sigui cert tot el que m’has dit, que viuré una nit inoblidable…

L’alcalde va callar de cop quan va veure els negres tirats a terra al seu tancat. És cert que ella no presentava el millor dels aspectes possibles. L’agent Soler, quan vol, és molt contundent i molt convicent. Ho faria bé, repartint hòsties per devers Barcelona, que és el que convindria. Una batuda dia si i dia també fins que tots els moros i els sudaques i els negres marxessin cap a casa farts de veure l’urbana i de rebre. I segur que hi ha molts ciutadans de Barcelona que ho agrairien. I llavors podríem tirar avall tots aquests pisos i obrir avingudes fins al mar i eliminar per sempre el record del Raval i dels desastres que s’hi ha fet al llarg del temps.

L’alcalde encara es va empassar més la llengua quan li vam donar una de les escopetes de caçar senglars que teníem. En total érem cinc homes per a dos porcs, els meus dos agents, jo, el regidor Nadal, que no s’havia volgut perdre l’espectacle per res del món i l’alcalde. Els vam donar cinc minuts perquè comencessin a córrer, i ens vam repartir cinc cartutxos cadascú. Amb allò n’havíem de tenir ben bé prou, malgrat que el regidor Nadal no era un gran tirador i manco a les fosques.

-Correu, negres, si en una hora no us hem caçat us perdonarem la vida.

No sé si aquell parell sabia català o no, però si no en sabien en van aprendre més aviat que de pressa. En un moment s’havien normalitzat –no hi ha com fotre la gent en situacions extremes perquè estimulin les seves ànsies de coneixement- i corrien pel tancat com uns desesperats. Al començament ho feien junts, com a bon matrimoni. Però en veure que els acaçaríem com a conills l’home va decidir deixar la dona enrere, i va començar a córrer més ràpid. Em sembla que ella li ho havia demanat i ell no es va fer gaire de pregar. Li va durar poc la pressa. L’alcalde el va entrellucar entre dues soques i el primer tret va anar directe de cap al genoll. I devia fer blanc, si havíem de fer cas dels esgarips salvatges de l’home, que es va amagar al darrere d’una bardissa. La dona no feia res, somicava però no es movia.

Així, amb un blanc immòbil, per molt que fos de nit i que la peça a cobrar fos negra com la culpa, fins i tot el regidor  Nadal podia encertar. I ho va fer, de ple. Un tret al ventre d’aquells que maten lentament i que són els que més temien els pistolers a l’oest, o com a mínim això és el que ens feien creure els escriptors de novel·les de quiosc que jo canviava amb el meu pare al mercat de Sant Antoni els diumenges de la meva infantesa. Si en Marcial Lafuente Estefanía no hagués estat un puta roig rematat hauria estat un tipus genial però ningú no pot ser del tot perfecte. Tot i així.  se n’havia de saber molt per escriure d’aquella manera i captar així l’ànima humana, fins i tot la dels pistolers que temien un tret a la panxa més que cap altra cosa al món. De totes maneres, en veure com l’havia ferida vaig pensar que potser el regidor Nadal havia apuntat al cap. Era tan dolent disparant que havia obtingut aquell resultat. Millor. Ens divertiríem una mica més.

La negra no va cridar, o no va cridar gaire, potser perquè ja estava ronca de cridar quan l’agent Soler l’envestia amb la seva polla enorme. Sempre he pensat que potser per les venes d’aquell home hi corre sang negra. Se n’ha de tenir a la genètica per poder exhibir un carallot com aquell, que jo havia vist en repòs moltes de vegades a les dutxes del camp de futbol on tots juguem a l’equip de veterans. El futbol és una de les poques passions que uneix veritablement les 1.820 ànimes que hi ha en aquest poble, potser perquè hi ha poques distraccions més o potser perquè tots tenim un elevat sentit de la competició. Aquí només hi ha això i anar a fotre’s quintos o cigalons, depèn del moment i depèn del bar. I un cop al més baixar a Lleida a cardar-se la russa, però em sembla que això ja ho havia explicat. Total, que l’agent Soler té una polla envejable i que la negra devia haver perdut totes les forces cridant per impedir que li la hi entaforés, per això no va dir gaire cosa quan el regidor li va omplir de plom la panxa.

Doncs això, la negra havia deixat de fer l’estaquirot gràcies al tret del regidor Nadal, que potser en sap molt de posar benzina, no ho dubto, però que de disparar no en té ni puta idea, i una mica més i és treu la clavícula de lloc perquè no havia tingut en compte el retrocés de l’escopeta. El regidor Nadal és un tipus descol·locat. Ell hauria d’haver nascut a ciutat per anar bé, però sa mare i son pare el van parir al mig de l’Urgell, entre camps de civada, i allà el teníem, amb una escopeta de matar senglars disparant-li a una altra mena de porca.

El negre, amagat rere la bardissa, amb la cama pengim-penjam ens va dur una mica més de feina. El molt fill de puta hi veia millor que nosaltres en la foscor –vés a saber a què cony es devia dedicar el molt animalot en el seu país de merda, que ni tan sols no sabíem quin era – i va intentar defensar-se fins al darrer moment. Tant és així que va llançar una pedrada que va ferir de ple a la cara a l’agent Soler, que des d’aquell dia té tres dents de menys i procura no riure perquè no se li vegi l’esvoranc. Potser s’ho mereixia, perquè per culpa seva estàvem passant fred al mig de la nit i del no res en aquella nit estrellada al mig de l’Urgell. No hi fa res, no s’ha perdut gran cosa amb les tres dents de menys de l’agent Soler. Abans tampoc no reia gaire. Sigui com sigui, el negre el va deixar ben estabornit perquè la mateixa pedra també li va trencar el nas. Millor, m’agrada que les feres posin una mica de resistència quan se les està caçant.

No cal dir que tot allò ens va encendre els ànims. L’agent Pla, el segon dels meus subordinats, que era més jove però que potser era el mes fill de puta de tots els que ens havíem aplegat allà s’hi va acostar ben decidit. Volia acabar amb allò ràpid. A l’endemà era el seu dia lliure i volia anar-se’n a esquiar. Quan més tard enllestíssim més li costaria aixecar-se l’endemà. Va esquivar dues pedrades que venien amb molta mala bava i li va disparar. El va tocar perquè es va tornar a sentir un crit i ja no va tirar més pedres, però encara era viu. L’alcalde em va deixar que fes els honors de rematar-lo, a ells sempre li havia fet una mica d’angúnia enllestir aquella mena de feines, així que cap problema.

El negre tenia els ullots ben oberts i potser estava suplicant que no el matés, però jo també tenia moltes ganes d’acabar la feina d’una vegada per totes, així que em vaig posar sobre seu i d’un cop ben encertat li vaig ficar l’escopeta a la boca trencant dents, genives, llavis. Vaig notar com el negre es movia i vaig notar l’olor agra que fa la sang quan es mescla amb el fang. Precisament el fang era un dels atractius del camp de pint-ball de l’alcalde, complicava els moviments dels participants i feia la cacera humana molt més interessant, i ara serviria per esmorteir l’impacte del cap del negrot quan li disparés. Quedaria ben encastat.

No em va costar gens prémer el gatell. En un cas així has de calcular-ho tot perquè no t’esquitxi ni la sang ni t’arribin a tacar els bocins de cervell ni les dents. No havíem tingut temps de canviar-nos i encara anàvem amb l’uniforme, i la sang costa força de treure de la roba. Si hagués estat sol l’hauria rematat amb el ganivet dels senglars, que sempre és més emocionant, notar com la vida s’escapa a poc a poc per la jugular seccionada, però la companyia volia espectacle, volia tenir la sensació d’estar ficada de ple dins una novel·la negra o dins una pel·lícula de Tarantino. Volia sang i fetge i jo en canvi els vaig donar cervell i dents. Crec que fins i tot van apreciar el canvi.

-Visca el nostre shèriff –va cridar el regidor Nadal, que era, de llarg, el més entusiasta amb aquelles accions. Ja ho veus, un nyicris vitorejant el seu heroi, creient fermament en les meves accions, exhortant-me a continuar, a omplir de sang tot aquell camp que només servia per sembrar-se de pintura. Semblava un Neró bacó i alcoholitzat felicitant un gladiador després d’una jornada memorable al circ.

Després d’aquella efusió, algú va recordar que encara ens quedava la negra. Tenia raó.

No s’havia mogut gaire. Amb les mans s’aguantava el paquet intestinal que amenaçava de sortir per l’esvoranc provocat per un regidor Nadal inusualment encertat. La negra de ben segur que no havia llegit en Marcial Lafuente Estefanía –aquell tros de carn batejada segur que no devia llegir res de res- i no sabia que per molt que s’aguantés els budells estava fet d’ella. No sabia que l’única cosa que podia salvar-la era abocar una ampolla de whisky sencera a la ferida i confiar que l’esperit de cremar que duia desinfectés la ferida. Això ho sabia tots els qui havien llegit aquell home roig que escrivia novel·les de l’Oest, però semblava que li importava poc al regidor Nadal, que estava tan excitat que no va dubtar en, tot i el seu estat, violar-la. L’alcalde i l’agent Pla s’hi van sumar, més per allò que no fos dit que per ganes veritables. I com que tots sabien de les meves necessitats químiques per aconseguir una bona erecció ni tan sols m’ho varen proposar.

L’agent Soler estava ben malferit, i com que ell ja n’havia tingut la seva ració, va rebutjar l’oferiment. Allò semblava una d’aquelles pel·lícules gores que es veuen a festivals infames, però la diferència és que els protagonistes érem nosaltres. Em va sorprendre que la negra aguantés tant. Sempre havia llegit que arriba un punt en què el dolor i el patiment és tant que el cor para per si mateix per evitar continuar patint i arriba la mort per parada cardíaca, però aquella dona continuava viva després que els tres homes l’haguessin violada i que fins i tot l’alcalde li hagués ficat el puny a la ferida pel simple plaer de sentir-la cridar. Algú l’hauria de rematar.

-Deixeu-me-la a mi, és la meva presa –va cridar el regidor Nadal i ens va sorprendre a tots. Realment, aquella era la seva nit i l’home estava exultant.

El vam deixar fer. El regidor va agafar una mica de distància i amb la seva escopeta va apuntar a la cara de la negra. Ara sí que va tenir en compte els efectes del retrocés i la va aguantar amb molta més fermesa que no pas la primera vegada. Un segon després va deixar de respirar i el regidor Nadal va agafar-ne la sang i es va pintar la cara com si fos un guerrer. Havia perdut l’enteniment, s’havia tornat boig del tot. En aquell moment vaig decidir que procuraria posar gasolina quan ell no hi fos.

-Bé, nois, ara només ens queda desfer-nos dels cossos.

Els vaig haver de retornar al sentit pràctic, sort que algú no havia perdut el senderi del tot. L’alcalde va decidir que ell acompanyaria l’agent Soler fins al dispensari de Tàrrega. Una baralla entre borratxos al poble hauria acabat amb una pedrada que havia ferit l’agent en acte de servei. Segons el que digués l’informe mèdic fins i tot li acabaríem donant una fotuda medalla i tot, perquè tenir controlada una població de 1.280 ànimes era tan absolutament senzill com inventar la realitat, crear-la. Nosaltres érem el món.

El primer que havíem de fer era treure totes les dents dels dos cossos. El Negre no ens va dur més dificultat que suportar el fàstic d’haver-les de desincrustar del fang i topar-nos amb la gelatinositat del cervell que ho impregnava tot. Les de la negra varen saltar amb uns quants cops de culata ben pegats. Les vàrem posar en una bossa de plàstic a banda.

El regidor Nadal va venir amb una garrafa de deu litres de gasolina. Suficient per cremar la roba i els cadàvers. Va costar. La carn humana, a més a més, fot una olor bastant desagradable quan es va carbonitzant. Dues hores més tard l’agent Pla, el regidor Nadal i jo acabàvem d’esbocinar els cossos carbonitzats i ja sense detritus amb una serra mecànica. Els bocins ens els vàrem emportar de cap a la mina de Montclar. Dins del túnel del canal d’Urgell ningú no els trobaria.

Hi vàrem arribar cap a les tres de la matinada. Abans, per acabar de garantir la desaparició de totes les proves havíem agafat els dos porcs que jo tenia a casa a punt per a les matances i els férem passejar i grufar una mica per la pista de pin-ball perquè amb les seves caguerades i amb el que es menjaven acabessin de confondre els qui ens poguessin voler encolomar aquells morts. Al final vaig pensar que ens estàvem prenent moltes molèsties per dos negres de merda, però valia més curar-se en salut…

-I ara què fem, xèrif?

-Doncs fotre els cossos al túnel. I pari de dir-me xèrif, regidor

Aquell home s’estava començant a posar pesat amb tant de xèrif amunt i xèrif avall. Al final li hauria de fer una cara nova, si em continuava prenent el número d’aquella manera.

-No, si això ja ho sé, però deia si ho fem així, a pèl, sense resar res, ni un trist pare nostre ni res semblant.

-Per l’amor de Déu, si només són dos negres, i a més a més ni tan sols anaven mai a missa, o com a mínim jo no els hi havia vist mai.

-D’acord, d’acord.

Vàrem llençar els cossos a la mina i ens vàrem quedar molt tranquils en veure que a poc a poc l’aigua els arrossegava de cap a l’interior. Hi havíem posat pedres a bastament i teníem una certa tranquil·litat: ningú no faria preguntes per dos negres més o manco, per molt que estiguessin empadronats. Ningú no sabia que existien perquè la casa on vivien era la de l’alcalde i ja sabia que el mes que ve no li pagarien el lloguer.

A mi se m’havia obert la gana i me’n vaig anar amb el regidor fins a Tàrrega a buscar l’agent Soler i l’alcalde. L’agent Pla se’n va anar a casa i va decidir fer el trajecte directe de cap a Andorra per anar a esquiar. Hi arribaria en bon moment per aprofitar el dia. A Tàrrega només hi havia obert un bar de camioners que mai no tancava i on ens van fer uns entrepans de llom amb pebrot verd i formatge que tiraven d’esquenes. L’agent Soler, és clar, no va menjar res. Li esperaven uns quants dies de sucs i brous de pollastre i iogurts. Aquella mateixa nit, a l’hospital comarcal, van néixer dos nens del poble. La balança estava equilibrada, continuàvem essent 1.280 ànimes.

 

[1] Publicat al llibre col·lectiu “Els crims nostrats”, Edicions Xandri, 2015.

CONNIE ISLAND, Història d’un llibre

La Connie existeix. No existeix així com la veureu a la història, però existeix. I es va enamorar de les paraules. El 2004 la meva dona va fer un Erasmus a Lisboa i em va explicar coses fascinants de la seva professora de portuguès, una dona de les Açores que vivia a Lisboa i que estava enamorada de la manera d’escriure d’Antonio Lobo Antunes. Amb això, amb els paisatges de les Illes -el 2004 férem el primer viatge, en aquest cas a Faial i a Pico- i amb un munt de lectures vaig decidir fer una història d’amor. I tornar amb la literatura a Portugal, a Lisboa, a meva ciutat mítica, però també a aquelles pedres que suren al mig del mar. I em va sortir una novel·la curta, allò que els francesos en diuen nouvelle.

Des de setembre de 2005 ja vivia a Barcelona i el 2006 havia publicat els llibres de relats “El dia de l’alliberament” i “L’estret de torres” i també la novel·la “Els blaus de l’horitzó”. Amb el segon llibre de contes i amb la novel·la havia guanyat dos premis literaris importants i començava el primer punt d’inflexió en la meva carrera com a escriptor. Aquella novel·la breu, Connie Island, naixia d’un relat que havia publicat a El dia de l’alliberrament, i alguna història més també l’havia aprofitat a “L’estret de Torres”. Però ara eren una novel·la curta que s’havia de defensar i publicar.

Vaig tenir sort i vaig guanyar el premi 25 d’abril Vila de Benissa. Vaig sojornar a València, a casa del meu estimat i malaguanyat amic Salvador Iborra i l’endemà vaig marxar de cap a la vila per recollir el guardó. Un viatge en autobús, un allotjament en un hostal al poble, un acte de lliurament molt bonic i tornada cap a València i després a Barcelona. El llibre es va publicar a Viena i vàrem poder posar un quadre preciós de Friedrich.

El llibre, ja descatalogat, forma part d’aquest passat meu com a escriptor més desconegut per a la gent que sobretot coneix els llibres publicats des del 2013 cap endavant, quan es va produir el segon punt d’inflexió amb la tornada de Lisboa i la instal·lació definitiva a Barcelona dedicat en exclusiva a la literatura. Però aquesta és una història preciosa que parla de llocs fantàstics i de tot el que som capaços de fer per amor. Ara la recuperem en digital aquí

El príncep de les marees (Macondo Beach)

Avui us regalo un nou conte, “El príncep de les marees”, inclòs dins el llibre Macondo Beach. El volum, editat per Cossetània, recull tot un seguit de relats que tenen alguna relació amb el mar i va guanyar el premi de narrativa Marítima Vila de Cambrils.

 

 

EL PRÍNCEP DE LES MAREES

Quan vaig arribar aquí no hi havia llum elèctrica. El generador només funcionava els mesos d’estiu, quan la platja s’omplia de surfistes que en acabar de cavalcar les onades volien alguna cosa més: rock and roll. El Miquel Martins va ser el primer que ho va veure clar i el seu xiringuito, ara reconvertit en un restaurant que es permet el luxe de tenir tancat vuit mesos a l’any, fou el primer on se sentiren nit i dia discos del Bob Marley o dels Doors, que conformaven l’imaginari mental d’aquells caçadors d’onades. Eren els primers anys vuitanta i encara hi havia surfistes que feien servir les posts llargues i pesades, aquells quasi tres metres sovint de fusta que res tenen a veure amb el minimalisme d’avui en dia i amb les posts de fibra de vidre que es poden dur sota el braç com si res.

Llavors sí que es feia surf de veritat. Quan els turistes se n’anaven i només quedàvem alguns dels sonats que havíem decidit que viuríem a la platja, el Miquel Martins agafava la seva guitarra portuguesa i ens cantava alguns fados amb veu trencada. Les lletres que acompanyaven el so de les dotze cordes parlaven de mariners i de ports i de vaixells i si bé és cert que desentonaven amb la idea de platja, d’escalfor del sol, de noies guapes i de surf, no és menys cert que era la millor banda sonora per a l’hivern de solitud que m’esperava, quan saludava cada un dels escadussers vaixells que passaven davant la finestra com si fos un esdeveniment d’importància mundial. I ja em direu, tota la vida havien passat vaixells pel mar i hi havia hagut algú talaiant-los per si s’enfonsaven o per si venien amb abjectes intencions. És clar que a principis dels vuitanta, fa trenta anys, els vaixells que passaven solien dur turistes marejats com una sopa o bé eren els pescadors locals que buscaven les fosses abissals on s’amaguen els raps fascinants que entusiasmen al mercat de peix del poble, que es veu que ara surt a totes les guies turístiques de la contrada.

Ben bé no sé com vaig arribar a aquest cul de món a mig camí entre l’infern i el paradís. Duia un any vivint a Girona després d’haver voltat una mica per tot arreu i arrossegava els meus trenta anys entre una feina temporal i una altra, sempre intentant sobreviure, sempre sabent que tot era provisional. Va ser allà quan algú em va parlar per primera vegada de la platja del Monte dos Clérigos, al sud de Portugal. Ara no recordo si va ser el germà del Blai, el carnisser del barri que sempre estava disposat a fiar-me ni que fos uns pits de pollastre per no veure’m tan desnerit, que era un sonat del surf, o si per contra havia estat la Mònica, que llavors havia fet el seu primer gran reportatge sobre platges paradisíaques de la Península per a La Vanguardia, però degué ser un dels dos. A Girona no coneixia ningú que estigués tan boig per les platges oceàniques. Qui més qui manco preferia la seguretat de la Mediterrània, que així i tot quan s’enfada fa forat i tapa.

—Allà encara ningú no ha desenvolupat la indústria turística, segur que hi trobaràs alguna feina i et podràs dedicar a escriure. I a més a més és molt barat, que és el que realment et convé.

Crec que va ser la darrera part de la frase allò que em va convèncer. En els vuit anys que feia que era a Catalunya amb prou feines si havia aconseguit estalviar un quart de milió de pessetes i només havia publicat alguns contes esparsos aquí i allà, en alguna revista o com a conseqüència d’haver guanyat algun premi literari. Tot plegat, misèria i companyia. Qualsevol altre, en la meva situació, hauria decidit buscar una feina de veritat i aparcar les seves vel·leïtats literàries, però jo no era qualsevol altre i havia llegit que no sé quin gran escriptor havia dit que la qualitat principal d’un literat ha de ser la perseverança i la capacitat de resistència menjant poc. A mi em sobrava perseverança i la magror del meu cos demostrava que podia sobreviure força bé menjant poc. No m’agradava haver de fer-ho, per a mi menjar sempre ha estat un dels majors plaers de la vida, però moltes vegades hi havia hagut de renunciar. Així que vaig decidir que si havia d’escriure la meva gran novel·la necessitava solitud, aïllament i moltes ganes de treballar. L’hivern atlàntic, sense distraccions, em faria molt de bé.

Vaig encabir tots els llibres que vaig poder dins d’un Seat 127 que vaig comprar de segona mà. No tenia carnet de conduir, però confiava que la bona sort em deixaria arribar sense massa problemes fins a l’Algarve. Tot era una qüestió de transitar per carreteres mitjanes, ni massa grans ni massa petites, no cridar l’atenció. També vaig comprar una màquina d’escriure nova, tres mil folis i una bona quantitat de fulles de paper carbó. Havia decidit que un cop al mes aniria fins a Huelva a consultar els premis literaris que es podien caçar i que seria la meva base per rebre el correu.

Vaig obrir-hi un apartat postal el primer dia que hi vaig arribar. Efectivament, ningú no m’havia dit res en tot el viatge fins a l’oceà i encara havia aconseguit arribar amb prou diners com per viure tot un any a la caseta a la platja que havia aconseguit gràcies a un amic portuguès del germà del Blai que la va llogar per mi. Es veu que això del surf feia amistats de les de veritat i no li va saber gens de greu fer-me el favor. Ja se sap allò dels amics dels meus amics són els meus amics. En el món del surf, en aquells anys, la dita s’aplicava com si fos un mantra sagrat.  El resultat és que pagaria deu mil escuts els mesos d’hivern i vint-i-cinc mil el juliol, l’agost i el setembre. Me semblava just, però encara em va alegrar més quan vaig saber que la propietària, una velleta encantadora que vivia a Aljezur, el poble més proper a la platja, a uns vuit quilòmetres, va decidir fer un preu anual i llogar-me la casa  per 140.000 escuts anuals. Era una meravella. Jo havia après portuguès al Brasil, quan era jove i el meu pare hi va estar una temporada fent de camioner, gairebé dos anys, i nosaltres vàrem viure a Recife, i no em va ser difícil refrescar els meus coneixements de la llengua.

Suposo que va ser per això que en Martins em va contractar de seguida per treballar al seu xiringuito, on feia una mica de tot. Hi vaig tenir dinar i sopar des del primer dia i em quedava les propines de la gent a la qual servia. Em va semblar un tracte just, sobretot perquè en Martins no em va dir res mai quan agafava una cervesa o un refresc de la nevera o si aprofitava el temps en què hauria d’estar carregant caixes per lligar amb alguna surfista amb ganes d’afegir una experiència romàntica a les seves aventures. Va ser perfecte, en tot l’estiu no vaig gastar res i com que fou un bon any i les propines foren generoses –malgrat que els surfistes sempre deien que eren pobres el canvi de moneda dels seus països d’origen a escuts els afavoria molt i sempre eren molt generosos amb mi- vaig poder recuperar la inversió inicial del viatge. Va arribar octubre i en Martins va decidir que ja que em quedava a la platja em deixava el generador. Només havia de pagar la gasolina per fer-lo funcionar. Ja m’estava bé, com a mínim la llum i la música farien companyia ara que els dies s’havien escurçat de forma extraordinària i que encara tenia els 3.000 folis, la màquina d’escriure i la majoria dels llibres embalats. Es pot dir que pràcticament només havia llegit els que m’havien deixat els turistes i els que em proporcionava en Martins, novel·les policíaques portugueses escrites amb pseudònim i que no passarien a la història de la literatura, però que a mi em servien per millorar la llengua i per descobrir que al darrera d’aquella simplicitat hi havia autèntics professionals de la literatura que se les havien empescat totes per superar la censura d’una banda i per ser fidels a la tradició del gènere de l’altra.

El primer dia que vaig quedar-me sol vaig baixar a la platja amb El roig i el Negre de l’Stendhal. La primera nit vaig escriure un conte que parlava de surfistes i turistes i que era una història altament autobiogràfica en alguns aspectes. Tot i això, malgrat que la inspiració provenia del passat més recent, vaig tenir la sensació que treballava i allò em va reconfortar.

A mitjans d’octubre varen arribar les primeres pluges i vaig decidir que volia un ca que em fes companyia. No tenia cap mena de por i sabia que ningú no vindria a robar-me perquè ningú no se n’anava al cul del món podent anar a ciutats i pobles amb moltes més cases i possibilitats, però sempre havia ganes de tenir una mascota i només ara que tenia un aixopluc i unes mínimes condicions podria permetre’m el luxe. Només havia vist una persona a la platja en els darrers quinze dies, una senyora alemanya que s’acabava de divorciar i que venia a caminar per la riba per curar-se la mala circulació. Tenia un bar a Aljezur que només obria a les tardes i que s’omplia de vells que hi feien la partida de dòmino i fumaven cigars pudents, o de membres de les joventuts del partit comunista que conspiraven secretament però a la vista de tots, com si volguessin fer palès que ells, allà, ara eren els que tallaven el bacallà.

El novembre vaig fer el meu primer viatge a Huelva. Vaig deixar la casa tancada perquè plovia a bots i barrals i vaig agafar en Jim i el vaig dur a fer el seu primer viatge llarg en cotxe. Teníem el transistor i una finestra un poc davallada, perquè a en Jim li  agradava treure el cap pelut i olorar l’aire de la carretera mentre jo posava cintes de l’Eric Clapton al reproductor del transistor i ell movia les potes i de tant en tant udolava en senyal d’admiració.

A Huelva hi vaig arribar amb sis contes de diferents extensions que havia escrit en els darrers temps i vaig trobar ràpidament la biblioteca municipal central. Hi havia unes quantes revistes que publicaven les bases de concursos, i que eren les mateixes que ja consultava sovint quan vivia a Girona, i també un diari literari que sortia cada quinze dies i informava dels certàmens en vigor i que només es publicava a Andalusia, un diari que s’havia convertit en una autèntica troballa.

Abans de marxar de cap a Huelva vaig pensar que necessitaria un mitjà més efectiu perquè em trobessin si de casualitat guanyava algun dels certamens i vaig demanar a en Martins si em deixava el telèfon del xiringuito. No hi havia problema. Vaig fer una extensió de la línia fins a casa i així vaig poder donar el número de telèfon portuguès, com si fos una excentricitat. Qui sabia si en cas d’empat en obrir les pliques tindria més possibilitats pel fet de ser un jove llatinoamericà que vivia en una deserta platja portuguesa. Vaig trobar ràpidament alguns concursos als quals presentar-me. En Jim va moure el bigoti satisfactòriament quan li vaig llegir les bases d’un premi que es fallava a Sevilla el febrer. Eren tres-centes mil pessetes que ens anirien molt bé. Al correu no hi havia res d’interessant, unes quantes cartes d’amics i més postals de la Mònica enviades des de platges de Croàcia. Vaig passar bona part de la nit contestant-les a una pensió propera a la Plaça d’Espanya mentre en Jim dormia al cotxe i el vigilava. A l’endemà vaig fer les fotocòpies, vaig anar al banc i a mitja tarda, després de dinar de tapes al bar de la pensió, tornàrem de cap a casa. Crec que els dos enyoràvem la visió del mar, l’olor de saladina, de temporal.

No vàrem tornar a Huelva fins a dos mesos després. Jo havia acabat una novel·la curta escrita mentre la pluja o les gotes de mar arrossegades pel vent colpejaven la finestra de casa, una aigua que parlava d’unes altres pluges i altres pors, més llunyanes, quan era a França i no tenia papers i només la por que un cop acabada la verema a algú se li ocorregués enviar-me de nou de cap al con Sud, on de ben segur m’esperava la presó o la mort en alguna de les dictadures militars. Vaig arribar a Huelva el dos de gener amb en Jim i aquesta vegada feia més fred, així que buscàrem un hostal on admetessin també animals. Ens hi quedàrem dues nits perquè era el meu aniversari i així ho vaig poder celebrar anant cinc o sis vegades al cinema, per posar-me al dia de tot el que no havia pogut veure. Havia perdut cinc premis literaris, només faltava el de Sevilla, així que vaig enviar la novel·la a dos premis i els cinc contes a provar fortuna novament.

De moment tot allò no era res més que una inversió i no n’havia tret cap rèdit econòmic, però tenia fe i sabia que cada viatge a Huelva era una data que em posava al calendari per tenir alguna cosa nova acabada, s’havia convertit en una espècie de mètode de treball. Havia escrit més en aquells darrers tres mesos que no en tot l’any anterior i allò sempre era un incentiu. Vàrem tornar a casa el quatre de gener i com a regal de reis em vaig comprar una ploma estilogràfica de segona mà a la botiga del poble. En Jim i jo hi anàvem un cop a la setmana a fer la compra i aprofitàvem també per socialitzar-nos una mica: anàvem al bar, dinàvem en algun dels petits restaurants de la vila, fins i tot fèiem coincidir l’estada amb el mercat a l’aire lliure que instal·laven els pagesos i que als dos ens encantava recórrer amb tota la seva explosió d’olors i colors.

La ploma havia estat d’un notari que s’havia mort la setmana anterior i els fills ho liquidaven tot, fet que es veu que era habitual en aquelles contrades i que era la principal font de subministres de la botiga de segona mà del poble. Era una autèntica sort perquè sempre m’havia agradat aquell model que havia vist en una foto antiga de Hemingway i també en una de Cortázar i allò havia disparat la meva mitomania. No vaig comprar cap llibre perquè en Jim i jo havíem tornat de Huelva amb una caixa estibada de saldos trobats en un mercat que em garantien la subsistència per a un grapat de mesos.

El febrer vaig rebre la telefonada. Dos dies abans s’havia enfonsat un vaixell a la platja i la policia havia estat fent preguntes a tort i a dret perquè ningú no havia vist supervivents. Molt probablement havien abandonat la nau abans del desastre final amb l’embarcació auxiliar, que no era a bord. Malgrat l’aigua fredíssima varen venir homes i dones a veure què podien recuperar del navili i en Martins va obrir excepcionalment el xiringuito i jo el vaig ajudar i em vaig quedar les propines i vaig menjar bé una altra vegada. La trucada em va agafar entre dos plats i en Martins va servir-los mentre jo parlava amb un sevillà que em deia que havia guanyat el premi que en Jim havia olorat. Per sort no havia de ser a la capital andalusa fins tres dies més tard, l’organització pagava l’hotel i despeses per quilòmetre recorregut o bitllet de tren. El dia de la partida vaig agafar en Jim i de cap a Sevilla falta gent. L’endemà pararia a Huelva novament per aprofitar.

Va ser l’inici d’un bon any. Amb les tres-centes mil pessetes i amb el milió que vaig guanyar per la novel·la curta li vaig comprar la casa a la propietària i encara vaig poder guanyar algun quarto més amb les altres cinc històries, que vaig anar col·locant en premis menors o en alguna revista que me’ls demanava precisament pel fet d’haver guanyat el premi de Sevilla, que es veu que era un dels més prestigiosos en la seva modalitat, tot i que jo no ho sabia. Per a mi simplement era com un elefant que s’havia de caçar amb una sola bala. A l’estiu vaig tornar ajudar en Martins al xiringuito i aquell hivern varen fer les obres per dur la llum elèctrica fins a la vila. No es va enfonsar cap vaixell. Vaig aprofitar aquella estació per fer una dotzena de contes i una novel·la llarga que va quedar finalista d’un premi important. Varen venir-me a veure el Blai i la dona i el fill que havien tingut l’any abans i fins i tot algun periodista m’esperava a Huelva quan anava a retirar les cartes de l’apartat de correus.

Tres anys després d’haver arribat a la platja i com qui no vol la cosa m’havia convertit en escriptor. De cada vegada hi havia més gent que vivia tot l’any a la platja i així va ser com vaig conèixer la Sònia. Venia de Dinamarca amb una tabla de surf, una casa pagada per a mig any i una màquina d’escriure i molts paquets de folis. Va comprar un ca que es va fer molt amic d’en Jim i va ajudar a posar copes al bar d’en Martins, que ara també era un pub i que ja havia perdut la seva condició de xiringuito. La Sònia va escriure una novel·la molt bona de surfistes i escriptors sonats a una platja portuguesa. Tenia vint-i-vuit anys i amb aquell llibre i no se sap ben bé com, es va convertir en la revelació al seu país. Potser perquè parlava de platges i de sol i de surf i allò, a Dinamarca, es veia com quelcom extremadament exòtic. En Martins es va morir l’any passat. S’havia fet gran i havia vist com el seu xiringuito s’havia convertit en tres restaurants a la platja i un club nocturn. Ara la Sònia n’ha comprat un i ha muntat l’escola de surf amb els diners que ha guanyat amb els seus llibres a Dinamarca. Ens complementem molt bé perquè ella és una d’aquestes escriptores de ritme tranquil, pausat, de les que es torben dos o tres anys per escriure dos-cents folis. Només va escriure de rampellada el primer llibre, aquell que li van inspirar directament les onades i les nits de temporal i lluna plena. Jo, en canvi, sóc més compulsiu, com si volgués escriure tot el món. Mai no ens barallem perquè els dos hem trobat les nostres ocupacions i només vàrem tenir problemes quan els fills varen ser en edat d’anar a l’escola. Havíem de decidir a quina els portàvem i sobretot dividir els torns. La vaig deixar comandar i jo els portava al matí i ella els recollia a la tarda. Ara fa molt que no els tenim, fan la seva vida a Lisboa i vénen només alguns dies de vacances.

Avui acabaré la nova novel·la. Explico la meva història, de quan aquí no hi havia llum i jo em vaig poder comprar una casa a la platja amb els diners dels premis. Segurament diran el de sempre, que tenc una imaginació prodigiosa, que quina gran troballa un tipus pobre que arriba a una platja de surfistes i que un gos anomenat Jim li diu a quins premis presentar-se. Pensaran que tenc un fascinant món interior quan en realitat no escric res que no hagi viscut. Penso que aquesta història li agradarà a la Sònia, sempre em demana que li expliqui com era la mena de vida d’abans d’ella. I no em creu quan li dic que era una vida depenent d’un generador elèctric, un gos i un Seat 127 atrotinat que servia per fer contraban de llibres tot i no tenir carnet, que tot això era quan els homes del poble em deien “el príncep de les marees”, quan era pobre i m’alimentava de mars, tempestes i fulls en blanc.

Domingo Villar i les vendes en gallec

En el passat Febrer Negre, el festival que cada any se celebra a Mallorca dedicat al gènere negre i un dels pocs que s’han salvat en la programació anual, vaig tenir l’oportunitat de presentar “El úlltimo barco”, la darrera novel·la de Domingo Villar (altament recomanable). Villar és un escriptor que va caure en gràcia i que sorprenentment va superar la xifra de mig milió d’exemplars venuts dels seus darrers llibres. Hi ha hagut adaptacions fílmiques i aquesta novel·la també porta una gran quantitat de llibres col·locats. Villar és un tipus modest, afable, bon conversador i explica molt bé els seus llibres, un autor ben proper i això fa que els lectors i els fans de la novel·la negra l’adorin.

En un moment donat de la presentació li vaig preguntar si a Galicia el llegien més en gallec o en castellà. Ell em va explicar que en gallec varen fer una tirada inicial de 25.000 exemplars. “Jo estava espantat, perquè era una xifra molt alta i pensava que si se’n venien 7.000 o 8.000, que és una bestiesa, l’èxit quedaria embrutat pel fet que n’hauríem de tornar molts, però ells em van dir que confiés. Vaig confiar i en dues setmanes havíem esgotat els 25.000”.

Diuen els que eren a la presentació que se’m va quedar cara de pasta de moniato o que veia visions. Perquè ens entenguem i fent una extrapolació, és com vendre’n 75.000 en català en dues setmanes. Una brutalitat. Per tant, sí que existeix un públic lector, capaç de llegir en gallec una obra de vuit-centes pàgines i de pagar-la.

Hi he estat pensant gairebé dos mesos, en les xifres de Villar en gallec. Són, sense cap mena de dubte, una molt bona senyal per a una llengua que compta amb alguns escriptors de primer ordre (Manuel Rivas, el mateix Villar, Suso de Toro, Francisco Castro, Diego Ameixeiras, entre els quue em vénen al cap així de cop i volta). En català el llibre més venut del 2018 va ser el de Jordi Borràs, amb 35.000 exemplars venuts, molts de venda directa en els actes i presentacions que ell va muntar. La tirada mitjana en català és al voltant dels 600 exemplars…

Són simplement dades per reflexionar. L’èxit de Villar m’entusiasma perquè el llibre és molt bo i ell és un tipus genial i que la bona literatura triomfi sempre et reconforta.

Mentre, jo he aconseguit vendre deu ebooks a internet d’una novel·la negra descatalogada i m’ha semblat tot un èxit. És allò que anomenen els que en saben l’economia d’escala. I al magatzem de l’editorial, parat, espera el llibre nou. Ja en parlarem quan sigui el moment. De moment tots els amics escriptors estan a l’expectativa, a veure quan acaba el desastre i alguns es pregunten què voldrà llegir la gent després del confinament. Jo estic segur que la novel·la negra continuarà essent una de les lectures que no caducaran. A la tardor hi haurà una embafamenta de festivals, això sí. La clau és fer llibres com el de Villar. Bons. La gent vol això, llibres bons.

“Vocació”, un relat per a vosaltres

Com que continua el confinament i a més a més la cosa s’ha complicat encara més, avui us regalo un conte de “El dia de l’alliberament”. Es titula Vocació i entre moltes altres coses parla de Modigliani.

Desnudo acostado (Modigliani) - Wikipedia, la enciclopedia libre

Vocació

El dia que la meva mare va saltar per la finestra jo no sabia qui era Amedeo Modigliani. De fet, em va costar molts d’anys descobrir-ho. En canvi, des del primer moment vaig saber que jo no era fill real dels meus pares, que m’havien salvat de morir al carrer. Jo m’estimava molt el Paul i la Céline, els meus pares adoptius, i sempre els vaig dir pare i mare, tot i que als deu anys em van fer saber la realitat. Llavors ja no vivíem a París, sinó que ens havíem traslladat al camp, a un petit poble de la Bretanya. Així ja no havia de veure cada dia la finestra per la qual la meva mare Jeanne es va llançar al buit.

Si les coses haguessin seguit els senderis prevists jo no seria aquí explicant aquesta història, sinó que seria una petita massa esclafada sobre el terra d’un carrer de París. No he dit abans que quan la mare va llançar-se per la finestra estava embarassada de mi, concretament de nou mesos. Jo havia d’haver mort aquell dia, haver quedat esclafadet com un xampinyó. Però ma mare va caure d’esquena i em vaig salvar. En Paul és metge. Va sentir el crit i va sortir al carrer. Ma mare ja estava cadàver, però ell estava convençut que jo viuria, li va fer una cesària i em va treure.

La història és així, no estic inventant res. Jo havia de ser un cadàver, una desgràcia més en la història de la ciutat de Paris, però el cas és que estic ben viu, que em puc considerar una persona assortada. Paul em va treure de l’úter matern i després va certificar la meva mort. Després anà a Nantes i em va inscriure en el registre de naixement d’allà i així puc dir que vaig néixer a la mateixa ciutat que Jules Verne, encara que realment vaig albirar la llum per primer cop en un carrer fred de París, la rue Amyot, número 8, sortint del cos inert però encara calent de Jeanne Hébuterne, la meva mare suïcida.

Ells sí que sabien qui era Amedeo Modigliani, el meu pare pintor. Havia deixat darrera seu una llegenda de seduccions que era quasi impossible no saber d’on venia jo. La seva fama com a pintor també començava a ser notable, tot i que no en tenia tanta com ara en que es paguen fortunes a les subhastes pels seus quadres.

Malgrat el descobriment de les circumstàncies tràgiques que envoltaren el meu naixement vaig ser un nin feliç i completament normal. Jugava relativament bé a futbol en la posició de davanter centre, seguia els estudis amb facilitat i no quedava ni rastre del meu trauma infantil.

A mesura que m’anava fent gran adorava encara més els meus pares adoptius. Els admirava pel fet que haguéssin corregut tants de riscs per salvar-me. A poc a poc em van anar orientant de cap a la literatura. No em desagradava. Jo tenia un fascinant món interior i m’agradava explicar-lo. També m’encantava llegir. Teníem sort de ser una família acomodada gràcies als diners que Paul guanyava com a metge.

A poc a poc havia anat guanyant fama com a escriptor a la zona de Nantes. Havia publicat en algunes revistes locals i estava a punt d’anar a la Universitat quan esclatà la segona guerra Mundial. Jo era un jove idealista aleshores i primer amb la Resistència i després amb els soldats americans de Patton vaig prendre part activa en la contesa. També vaig tenir sort perquè dels deu joves que ens allistàrem plegats a Nantes només en vam tornar tres, i jo l’únic il·lès. Semblava com si tengués un àngel de la guarda vetllant sobre meu perquè no em passàs res.

Un bon dia, cap al final de la guerra, vam anar avançant cap a l’interior d’Alemanya. En una de les nostres expedicions assaltàrem un castell que acabaven d’abandonar els alemanys. En una de les sales hi havia un quadre preciós. Va ser quan vaig decidir que jo volia ser també pintor, a més d’escriptor. Era un nu ajagut de Modigliani. En aquell moment encara no em deia res aquell nom.

Mallorca, el paradís, una novel·la

El mes d’abril del 2011 vivia a Lisboa. La capital portuguesa és una ciutat fascinant, especialment quan abandones el centre i la descobreixes en profunditat. Hi vaig viure quatre anys fabulosos i des de la distància i potser des de l’enyor vaig escriure molt sobre Mallorca i sobre Barcelona. Un dia va sonar el telèfon de casa, que tenia molt poca gent i em van dir que havia guanyat el premi Vila de Lloseta de narrativa amb una novel·la que es diu “La mar no sempre tapa”.

És una novel·la negra on, entre moltes altres coses, reto homenatge a tots aquells escriptors estrangers que varen venir a viure a Mallorca seguint la frase que va pronunciar Gertrude Stein i que va acabar de convèncer un jove Robert Graves per instal·lar-s’hi: “Vés a Mallorca si pots resistir el paradís”.

En la novel·la, el tinent Pou, de la Guàrdia Civil, ha d’investigar l’assassinat d’una professora de la Universitat de les Illes Balears que apareix morta a la platja de Es Dolç, a l’hivern. La literatura serà una de les claus per treure’n trellat de tot plegat i sobretot un conte de Chester Himes.

La novel·la la va publicar l’Editorial Moll, que va plegar poc temps després. I com que és impossible d’aconseguir (alguna llibreria en té exemplars en paper si els busqueu) he decidit penjar-la en digital per si algú li fa gràcia. La podeu trobar aquí.

La intenció és que a poc pogueu trobar tots els meus texts anteriors a 2013 que no hagin estat digitalitzats per les seves editorials. 2013 és quan em vaig reinstal·lar a Barcelona i quan, d’alguna manera, la meva carrera va fer un gir, però fins a llavors ja havia publicat una vintena de llibres,la majoria en editorials illenques però també algun fora, i la major part d’aquesta producció no la coneix ningú, així que ara que hem de ser a casa l’aniré recuperant per si a algú li ve de gust. Cuideu-vos i cuidem-nos.