TERRA DE MAR, de Xavier Serrahima, obre la nova etapa d’Edicions Xandri

En les properes setmanes “Terra de mar”, la nova novel·la de Xavier Serrahima, arribarà a les llibreries. Aquest text és el que he escollit per inaugurar la nova etapa d’Edicions Xandri. Divendres varen arribar els llibres d’impremta i diumenge ja la podrem mostrar a la fira Encontats de Balaguer. A Xandri tenim molts fronts oberts: estem fent la nova pàgina web i preparant la resta de llibres que volem mostrar-vos a la Setmana del Llibre en Català, que serà el nostre veritable tret de sortida. Potser perquè som una mica infants i encara comptem els anys per cursos escolars.

Però evidentment, si no voleu esperar fins a llavors podeu ja encarregar el llibre a les vostres llibreries o ens podeu escriure a ballaruga1@gmail.com i trobarem la manera d’enviar-vos la novel·la.

En aquest text, Serrahima mostra la seva gran habilitat per crear un cant a la vida i a les persones que conformen una manera d’entendre la relació de l’home amb la natura des de fa segles i especialment a la relació dels homes amb la mar. Davant els canvis de costums i de la progressiva destrucció de la costa, aquesta novel·la ens recorda la vida a la costa quan la pesca era el principal ofici i no pas el turisme i quan les cases estaven edificades de forma harmònica amb el  paisatge i eren per a viure-hi i no per a fer negoci.  Així, la inventada vila de Calesca i les seves transformacions conviuen amb un seguit de cartes de 1963 enviades des l’Oceà Pacífic en una novel·la que commou.

Xavier Serrahima (Terrassa) és autor dels poemaris Vent dels dies 2011, Engrunes d’hores (2012), Lleu batec (2016), Oceà d’incertesa (2019) i de les novel·les Al pic de l’hivern ens  aturàrem a descansar sota un arbre (2015) i La vida que no vam viure (2019)…

També ha conreat la literatura infantil i juvenil: Les amigues (2010), L’ase d’or, adaptació per al públic juvenil de la novel·la d’Apuleu (2011).

TERRA DE MAR

Xavier Serrahima

Edicions Xandri

Col·lecció Mossegades, 1.

275 pàgines

Ja ho sabeu, ja la podeu demanar a les llibreries o escrivint-nos a ballaruga1@gmail.com

10 llibres imprescindibles que seran a Sitges aquest cap de setmana

Aquest cap de setmana es farà la primera edició de la Vila del LLibre de Sitges. Nosaltres hi serem com a Edicions Xandri compartint el nostre espai amb la sensacional editorial infantil Lata de Sal que des de Madrid edita llibres en català i gallec (cosas veredes Sancho…). I hem pensat que la millor manera d’animar-vos a venir és recomanar-vos deu llibres imprescindibles que porten els nostres companys de viatge en aquesta vila i que fan que valgui la pena venir a veure’ns. Si a sobre us seduim amb les nostres propostes, genial, però no deixeu de mirar-vos aquestes joies.

-Poesia bucòlica greta. Adesiara. Us el recomanem perquè sempre és fonamental tornar als nostres orígens i als nostres clàssics i perquè la millor manera de fer-ho és de la mà d’aquesta editorial. Una porta d’entrada a aquest gènere literari.

-Reflexions i poemes d’un jove artista. Kavafis. Cal·lígraf. En aquests temps d’incerteses tornar a un clàssic grec, tot i que en aquest cas contemporani, semrpe és un luxe i si a més podem veure que els genis sovint són genis des de ben jovenets, encara millor.

-Sant Jordi i el drac devorallibres. Xavier Margenat. Edicions del Pirata. Perquè sí, perquè en els temps que corren què millor que convertir Sant Jordi en un meravellós contacontes. La paraula com a principal arma.

-Utradreta. Cas Mudde. Saldonar. Des de fa un temps l’editorial s’ha convertit en una referecia per a l’assaig d’actualitat i ara ens dóna eines per entendre un dels fenòmens polítics més preocupants dels temps que corren.

-L’amor, la guerra i altres ocupacions. Joan Daniel Bezsonoff. Sidillà. L’editorial ha fet deu anys enguany i a la tardor va publicar aquest llibre sensacional d’un dels escriptors més talentosos de la literatura catalana. No es pot demanar gaire més.

-Putes i consentits. Antonina Canyelles. Lapislàtzuli. Una de les veus poètiques més singulars i brutals de la literatura catalana contemporània ara arriba en edició de luxe!

-De sobte pensa en mi. Jordi Dausà. Llibres del Delicte. La novel·la negra té molts caires, però sempre ha de ser de perdedors i per aquest llibre, amb una veu narrativa sensacionalment ben trobada, n’hi passen molts. Sens dubte serà un dels llibres de l’any!.

-La cervesa de la Highsmith, diverses autores. Pagès Editors. Patricia Highsmith hauria fet cent anys i per celebrar-ho a Pagès han aplegat relats de vuit de les millors escriptores de gènere negre a casa nostra per confegir un volum negríssim. I a més descobrireu si és veritat o no que va beure cervesa a Lleida…

-Alcohols. Núria Martínez Vernis i Martí Sales. Vibop. Aquesta meravellosa editorial que sempre exalta la vida i els plaers de viure ara torna amb un llibret deliciós de dues de les veus poètiques més definides i potents del país. Com una llauneta de caviar o un glop de calvados, aquest llibre és una joia.

-Totes les famílies felices. Eva Llobet. Voliana. Relats breus d’aquests que et deixen tocat depsrés de llegir-los. Per demostrar que el gènere està ben viu, rejoveneix i amb mirada femenina.

Tots aquests i també els nostres, a Sitges aquest cap de setmana!

Els llibres del 2020

Novel·la negra: 23

-No cerramos en agosto. Eduard Palomares. Asteroide.

-Los peces solo flotan muertos. José Luis Caballero. Roca.

-Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat. Oriol Molas i Ferran Grau. Capital Books.

-Els llops sempre tornen. Jaume Albert Ollé. Pagès.

-Gener de sang. Alan Parks. Univers.

-Siete tumbas, un invierno. Christoffer Petersen. RBA.

-El último barco. Domingo Villar. Siruela.

-L’hivern del coiot. Ferran Grau. Alrevés.

-Teoria del gall. Margarida Aritzeta. Llibres del Delicte.

-El tigre i la duquessa. Jordi Solé. Columna.

-Carvalho, problemas de identidad. Carlos Zanón. Planeta.

-Halley 2042. Anna Carreras. Llibres del Delicte.

-Galveston. Nick Pizzolato. Salamandra.

-Costa Bravta. Cristina Malagelada. Stromberg.

-La capital inverosímil. Jordi Juan Martínez. Fundació José Manuel Lara.

-Dos taüts negres i dos de blancs. Pep Coll. Proa.

-Líbranos del mal. Empar Fernandez y Pablo Bonell. Almuzara.

-Palop juega sucio. Pascual Ulpiano. Base.

-Durante la nevada. Luis Roso. Alrevés.

-Joc Brut. Manuel de Pedrolo. La butxaca.

-Greal de sang. Gregori Royo. Alrevés.

-Una noche muy larga. Dov Alfon. Salamandra.

-La favorita de l’Harem. Andreu Martin. Alrevés.

Infantil i juvenil: 44

-Frederick. Leo Lioni. Kalandraka.

-En Jordi i el drac. Aron Dijkstra. Ànimallibres.

-El gran dia de l’Elmer. David Mc Klee. Beascoa.

-Interestel·lària.

-Pep i Mila. Toc toc qui truca. Yayo Kawamura. Cruïlla.

-Jo sóc el rei. Leo Timmers. ClaretKids.

-El llapis vermell. Pilar Ramos i Rosa Aragó. Parramon.

-Meravellosos veïns. Helène Lasserre i Gilles Bonotaux. Biro-Biro.

-Aigua. Anna Aparicio Català. Babulinka Books.

-Ramir el boxejador. Lirios Bou. Andana.

-El petit menjatemps. LLucia Ramis. La Galera.

-Talpet terratrèmol. Anna Llenas. Beascoa. (2)

-Àlbum per a un dia de pluja. Dani Torrent. Cal·lígraf.

-Fred, el amigo imaginario. Eoin Coffer i Oliver Jeffers. Andana.

-De quin color és un petó? Rocío Bonilla. Animallibres.

-Nyac Nyac, el monstre menjallibres. Emma Yarlett. Brúixola.

-Bonita es la vida.- Aana Eulate. Nicola Uyà. Cuento de luz.

-El drac que canviava de conte cada cop que estornudava. Miguelanxelo Prado. Penguin.

-El ratolí que es va menjar la lluna. Petr Horacek. Joventut.

-Amadeus. Marta Costa. Baula.

-El pollet plomat. Marisa Núñez. Kalandraka.

-Les bruixes d’Arlet. Bel Olid i Pep Montserrat. Combel.

-El carnaval dels animals. Elisabetta Gareielli. Combel.

-Abril, la princesa escabellada.

-Els nens del bosc. Elsa Beskow. ING Edicions.

-Llaços. Mateu Xurí i Toni Galmés. Saïm.

-La Pepa.

-La Pepa, ha nascut un cavallet.

-L’espasa del corsari. Iolanda Bonet. Finis Africae.

-Digueu-me Ju. Muriel Villanueva. La Galera.

-El caganer més divertit del Nadal en 3D. Tina Vallès.

-La casa dorment. Audrey Wood i Don Wood. Lata de Sal.

-Flotant. Chen Yoojn. Lata de Sal.

-On és tothom. Remy Chaalip. Lata de sal.

-Gat ànec. Chucho Cuño. Lata de sal.

-L’elefant surt a passejar. Hirotaka Nokano. Lata de Sal.

-Tot sobre els gats. Monika Filipina. Lata de Sal.

-Demà tot el dia. Bea Enríquez. Lata de sal.

-El gat vermell /el gat blau. Jermi Desmond. Lata de Sal.

-Macavity. Ts Eliot. Lata de sal.

-La caixa més grossa del món. Carmen Corrales. Lata de Sal.

-L’arribada d’en ratolinet. Yoshio Nakal. Lata de Sal.

-El guardià dels somriures. Joan de Déu Prats. Baula.

Literatura catalana: 7

-Per ben morir. Antoni Serra. Laia.

-La noia de la resitència. Xulio Ricardo Trigo. Columna.

-La dona efervescent. Mar Bosch. Univers.

-La novel·la de Sant Jordi. Màrius Serra. Amsterdam.

-Diari d’un confinament (en un pis compartit). Eva Lombardía . Saïm Edicions.

-Vi i benzina. Quatre històries apòcrifes de Joan Perucho. Julià Guillamón. Vibop.

-L’auca del senyor Esteve. Santiago Rusiñol. Edicions 62.

Literatura universal: 3

-Medea. Eurípides. La Magrana.

-Movimiento único. Diego Gándara. Seix Barral.

-Reflexos en un ull daurat. Carson Mc Cullers. L’altra.

Poesia: 1

-Les beceroles successives. Ramon Boixeda. Edicions 62.

No Ficció: 15

-La noia de les ovelles pigallades. Laura Gordó. Cossetània.

-Escrits policíacs. Àlex Martín. Alrevés.

-El escritor emprendedor. Ana González Duque. Amazon.

-Vivir de escribir. Javier González. Autoeditat.

-Crónicas de un escritor mindundi. Yacir Fernández.

-El gato encerrado. Andrés Trapiello. Pretextos.

-La indústria del llibre. Jason Epstein. Anagrama / Empúries.

-Feixisme persistent. Alba Sidera. Saldonar.

-Mar d’estiu. Rafel Nadal. Univers.

-Epistolari. Jordi Arbonès –Joaquim Carbó. Punctum.

-La canuda i el comerç del llibre vell. Manuel Llanas en conversa amb Santi Mallafré. Comanegra.

-Oficio de lance. Emili Piera. Libros.com

-Un bon cel. Toni Soler. La Campana.

-Josep Pla o la vitalitat. Xavier Febrés.

-Contra Amazón. Jorge Carrión. Galaxia Gutenberg.

Inèdits:

23

Premis deserts: una perversió del sistema

La feina de jurats dels premis i de filtres, hauria de ser per a lectors i escriptors professionals

El premi Mallorca de Narrativa ha quedat desert. Vagi per endavant que sí, m’hi havia presentat, i l’article no és una protesta per no haver guanyat. De fet, el normal és perdre els premis literaris. I no em molesta perdre’ls davant d’un company o una companya que ha escrit un llibre millor que el meu (o que el jurat considera que és millor que el meu). Però m’indigna cada vegada que em presento a un premi i queda desert perquè el jurat -a continuació en parlarem de la formació dels jurats- considera que no atorgant-lo demostra vés a saber què: que vol prestigiar el premi, que tot el que llegeix li sembla una puta merda o que són més puristes que vés a saber qui. Això sí que no.

Sempre que he estat jurat d’un premi literari (excepte en l’art Jove de poesia) he maldat perquè els premis s’atorgassin, fins i tot quan s’havien presentat pocs originals. La majoria de vegades que he coincidit amb escriptors veterans de llarga carrera -l’any passat mateix al premi Mallorca de narrativa, on el president era Gabriel Janer Manila- he optat sempre per salvar el millor dels presentats o el menys dolent. Alguna vegada no me n’he sortit, però deixar desert un premi és un fracàs absolut que només beneficia al pagador, que s’estalvia haver de remunenar el guanyador. En una ocasió en què no va quedar més remei que fer-ho així, el jurat va deixar el premi desert només després d’haver-se assegurat per escrit que la dotació es repartiria en els anys següents.

Per què considero que els premis s’han de donar? Doncs ras i curt, perquè en aquest sistema literari que tenim, que desprotegeix per sistema els seus creadors, deixar un premi desert és disminuir els pocs recursos que poden obtenir els creadors per les seves obres, siguin els 300 euros d’un premi municipal de relats o els poc més de 20.000 de segons quins guardons. I si fóssim en un món en què els escriptors poden viure mitjanament bé, potser tindria algun sentit, però aquí us asseguro que no. Deixar un premi desert serveix una disminució globlal del migrat pressupost de cultura i a més a més posa en perill el mateix guardó (i no per prestigiar-lo).

En els darrers temps hem vist alguns jurats de premis (sovint gent que ja té un sou que es guanya amb activitats alienes a la literatura, molt sovint funcionarials) que pretenen trobar un nou clàssic universal en cada convocatòria. O encara pitjor, jurats totalment aficionats capaços de premiar obres en contra del criteri dels pocs escriptors més o manco professionals que hi ha en la convocatòria (això passa sovint en els premis municipals petits). Els jurats aquests que es posen tan exquisits (sovint han publicat un o dos llibres i poca cosa més i moltes vegades han obtingut un cert reconeixement per factors aliens als seus textos) no recorden que fins i tot els seus llibres han passat per un procés d’edició posterior i que, siguem clars, hi ha molts premis negociats directament en despatxos editorials i d’agents literàries (cosa que no em sembla gens malament, sempre i quan el premi sigui sense dotació de diners pública, és a dir, si una editorial amb el seu patrimoni convoca un premi i paga una morterada em sembla molt bé que negociï qui és el guanyador del mateix. Quan hi ha diners públics pel mig, la cosa ha de ser molt més transparent).

I aquí entrem en l’aspecte dels jurats. Els jurats dels premis literaris haurien de ser escriptors professionals. En tots els casos, des dels grans fins als petits. I evidentment ha de ser una feina remunerada en tots els casos. Si en un premi es presenten moltes obres cal que es faci un filtratge previ a canvi de lectors professionals -escriptors si pot ser o especialistes en aquestes tasques-. I què vol dir escriptors professionals, em direu? Molt senzill, aquells que reben un 50% o més dels seus ingressos derivats de la literatura (l’escriptura i tot de feines que l’envolten) o que reben una pensió per la seva activitat literària passada. És a dir ser jurat d’un premi literari ha de ser una feina remunerada a la qual han d’optar els escriptors professionals. I per descomptat tots els premis, sense excepció, han de permetre la seva presentació on-line sense complicacions i paperassa inútil, per garantir la màxima participació (és una gilipollada demanar la presentació on-line i una còpia en paper o haver d’omplir vés a saber quina merda de formulari i tot de certificats digitals).

Repeteixo, no m’importa gens perdre premis, és el normal, l’habitual a la meva vida, però que quedin deserts i es perdin els pocs diners que s’inverteixen en la supervivència dels literats és terrible. I més quan és per decisions de jurats que no han empatat mai amb ningú i que es miren la vida amb una suficiència acollonant per sobre de l’espatlla.

El país dels crepuscles arriba a la tercera edició i es manté viu 7 anys després

En començar aquesta setmana els amics estimadíssims de Alrevés em donaven la magnífica notícia:  El país dels crepuscles, novel·la que vaig publicar amb ells l’any 2013, ha arribat a la tercera edició. Com diria la cançó del Manel ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però crec que encara hi ha moltes possibilitats per tirar endavant amb aquesta història ambientada a la Vall de Boí i carregada de mala hòstia i d’homenatges a la pintura romanica, al paisatge de la Vall i també a una novel·la terriblement adictiva, Les rivières porpres de Jean Christophe Grangé. Tots aquests elements i el boca-orella i una presència massiva a fires del llibre i festivals de novel·la negra han obrat el miracle de fer que el llibre, set anys després, continuï estant viu i a disposició dels lectors, cosa que no és gens habitual.

A més a més, hi ha hagut altres recorreguts i altres aventures. Se n’ha fet una versió en audiollibre i dues versions en castellà, El país de los crepúsculos, que va editar Alrevés i El sendero de los crepúsculos, que va editar Ediciones B a Mèxic, just abans que el grup fos comprat per Random House i el projecte es quedés perdut en els llimbs.  Cal donar les gràcies a tota la família de Alrevés per se molt més que uns editors valents, per haver-se convertit en amics de veritat en aquests darrers deu anys i per estar sempre disposats a córrer riscos i aventures. Amb editors com ells, hi ha somnis que es fan realitat, com allargar la vida dels llibres més enllà dels 15 dies habituals. I gràcies a vosaltres, és clar, a la vostra aposta per la nostra literatura negra feta en català i pel boca-orella, per les ressenyes, els twits i les entrades a les xarxes socials i als blocs recomanant el llibre. Espero que aviat ho poguem celebrar amb abraçades no virtuals, de moment, mil gràcies.

VIATGE (EN CLAU NEGRA) A PORTUGAL (Per viatjar des de la Setmana)

En els darrers temps Portugal s’ha consolidat com a escenari de novel·les negres, tant escrites per autors portuguesos com ambientades allà per autors d’aquí. Les que us proposem, les trobareu a la Setmana del Llibre en Català, i ja que serà complicat viatjar, ho podeu fer amb les paraules

 

La novel·la negra portuguesa no és molt abundosa però sí que presenta propostes originals i interessants, com si des de la perifèria europea es volguéssin fer aportacions importants a la renovació del gènere. En català no ha estat gaire traduïda, però val la pena fer-hi una ullada, especialment tots els que us vanteu de conèixer bé el gènere. Molt més original que les propostes nòrdiques de sempre, quedareu d’allò més bé i com uns veritables coneixedors del gènere, si incorporau aquests lectors i aquestes lectures al vostre bagatge, O simplement, trobareu una magnífica porta d’entrada al gènere negre.

ESTRELLA POLAR, Francisco Moita Flores. Pagès Editors (Col·lecció Lo Marraco).

Em vaig enamorar d’aquest llibre perquè m’encanten les històries de perdedors. I si hi sumem com a ambientació un barri d’aquests que no surt als mapes, una gran protagonista femenina (i una banda encantadora) i Lisboa de fons, ja tenim la seu plena d’ous. Una novel·la que no us deixarà gens indiferent.

Estrella Polar | Pagès Editors

Mireu què en diu la crítica: https://www.taradell.com/2019/02/11/critica-literaria-estrella-polar-francisco-moita-flores/

 

CRÒNICA DELS BONS TRINXERAIRES. MARIO ZAMBUJAL Alrevés.

Una banda de lladres singular, a través de la qual es pot explicar la història de tot un país, i una col·lecció de joies úniques en un museu. Amb aquests elements i un gran sentit de l’humor, Mario Zambujal ha fet un llibre que ha arribat a superar les 40 edicions al seu país, se n’ha fet una pel·lícula i és un clàssic contemporani. La traducció, amb un munt de frases fetes i recreacions de l’argot és una delícia. La mescla perfecta entre novel·la negra i humor.

Crònica dels bons trinxeraires – Llegir en Català

En podeu llegir una ressenya aquí: http://alombradelcrim.blogspot.com/2012/07/cronica-dels-bons-trinxeraires-de-mario.html

 

RESTAURANT CANÍBAL. GABRIEL MAGALHÃES. Pagès Editors

Ambientada a la ciutat de Porto, amb un estil molt sovint poètic i amb molt d’humor càustic i crítica social, aquesta novel·la ens planteja què passaria si, de sobte, s’obrís un restaurant que permetés el consum de carn humana a la ciutat dels dracs. Una joia oculta que ara podeu llegir en català.

 

Restaurant caníbal | Pagès Editors

Podeu llegir la ressenya aquí: https://www.taradell.com/2020/06/09/critica-literaria-restaurant-canibal-gabriel-magalhaes/

 

Així doncs, tres propostes per descobrir novel·les negres diferents, en català, i per viatjar fins a Portugal des del soffà de casa, això sí, sempre amb una mica de sang i fetge.

OLOT, Any 1. Balanç de feina

Tal dia com avui fa un any que em vaig instal·lar a Olot. He aprofitat una estona a l’aeroport, mentre esperava per tornar de Mallorca cap aquí per repassar la feina feta i he vist que ha estat un any productiu.  Suposo que la Covid hi ha ajudat. Ja veurem si res de tot això tindrà cap mena de transcendència. De moment, una part important ha servit per anar sobrevivint i per pagar factures. És un privilegi poder continuar fer-ho gràcies a la literatura. I ja fa 15 anys que vaig deixar la seguretat del diari i del sou fix per trobar aquests espais de llibertat.

Veig que he escrit el següent en aquest any:

-16 relats breus, 10 en català i 6 en castellà.

-1 nouvelle

-El meu llibre assaig sobre els canvis en el món rural a partir de la figura de Miquel Montoro i la seva traducció al castellà (llibre publicat per Pagès Editors i per l’editorial Milenio).

-Una novel·la negra d’extensió convencional.

-Vaig acabar la novel·la El Rei de la Cerdanya, que es publicarà aquesta tardor.

-Un assaig curt en castellà sobre la supervivència dels escriptors en aquests moments que publicarà l’editorial Calambur

-1 conte llarg infantil

-75 peces per a Vilaweb (d’una mitjana de 1800 paraules cadascuna)

-24 articles per al diari Última Hora.

-Mitja novel·la que ha obtingut l’ajut a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes

-Dos números complets de la revista CATA

No es pot dir pas que aquest teclat hagi descansat. I és clar, totes les altres feines també, que no es viu només de teclejar, malauradament. La conclusió és que sí, que Olot any 1 ha estat productiu. Veurem, com deia, què se salva de tot plegat.

PIRATAS RICOS Y ESCRITORES MUERTOS DE HAMBRE

En 2017 publiqué la novela “El imperio de los leones” en la editorial Alrevés, en catalán y en castellano. Se trata de una de mis mejores novelas negras, surgida de la investigación que realicé para el máster de Historia del Mundo en la Universitat Pompeu Fabra. Por aquel entonces (2011) andaba yo resulto a demostrar una obviedad: que la literatura en general -y la novela negra en particular- es una fuente de primer orden para el estudio de la historia, puesto que no hay ninguna novela que no sea fruto de su tiempo (con lo que los estudios de historia cultural están más que justificados) y porque además las novelas realistas ofrecen una información social de primer orden sobre una época determinada. En la tesina descubrí una banda de delincuentes de Lyon que luego se convirtieron en un clan y que demostraron que el poder no tiene límites: mientras controlaban los negocios ilegales de la segunda ciudad francesa, especialmente prostitución y en menor medida el hachís, se hicieron con un imperio inmobiliario en la Costa Brava construyendo apartamentos, hoteles, pizzerias, restaurantes y discotecas y convirtiéndose en respetados empresarios. Esa es la base de la novela.

La publiqué y llegaron los resultados. El libro ganó el premio a mejor novela escrita en catalán del festival Valencia Negra y obtuvo muy buenas críticas. Las ventas en castellano nunca fueron gran cosa y siempre me pregunté por qué. Ya se sabe que, tradicionalmente, las novelas traducidas del catalán al castellano no funcionan demasiado bien, pero en esta ocasión el libro salia simultáneamente, en una de las editoriales prestigiosas para el género negro y las críticas fueron muy generosas. De acuerdo, se vendió poco.

Hoy he visto Les Lyonnais en internet. Me he despertado de madrugada y he visto que la magnífica película de Marechal se había incorporado al catálogo de una plataforma y la he mirado y he recordado que era una de las películas que me inspiraron la novela. Y he vuelto a preguntarme por qué las bajas ventas. He hecho algo de egosurfing y entre las primeras 100 entradas de google he descubierto hasta 8 páginas web en las que puedes descargarte gratis el libro. Una de ellas indicaba que la última descarga había sido hacia 16 días. En otra hace 12. Tres tienen contador de descargas, en una superaba las 3.500 y en otras dos superaba las 1.500.

He calculado que, en total, se pueden haber bajado el libro entre todas las plataformas unas 10.000 veces, una auténtica barbaridad para un escritor mindundi. No quiero ni pensar en la cantidad de descargas de los grandes escritores. Pero esas diez mil descargas habrían supuesto convertir un libro poco conocido en un libro con unas ventas medias más que dignas. Yo he perdido más de 15.000 euros en derechos de autor de ese libro. La editorial ha dejado de facturar más de 66.000 euros. Y seguramente no pasará nada y se continuarán pirateando libros  una vez y otra hasta el infinito y más allá. Y mientras los piratas se enriquecen, los pobres autores, que siempre hemos sido el escalón más débil de la industria editorial, nos vemos abocados a una precariedad sin fin.

Por supuesto tenemos la piratería, pero también tenemos otro acto de piratería, en este caso de tipo institucional: en España no se cobra canon por préstamo en las bibliotecas, como sí se cobra en la gran mayoría de países europeos. Puedo asegurarles que, especialmente en su versión catalana, el libro ha salido muy a menudo de los estantes. Y que, excepto el 10% de la venta de esos ejemplares que están en las bibliotecas los autores no hemos visto ni un duro, algo totalmente injusto.

Estaría bien que las instituciones multen y castiguen severamente la piratería -en Estados Unidos implica pena de prisión- y que con ese dinero empiecen el fondo para pagar el canon por préstamo bibliotecario. Pero claro, eso sería preocuparse por la cultura y en fin, que la liga vuelve en un par de semanas…

https://blogs.publico.es/la-oveja-negra/2018/01/21/el-imperio-de-los-leones-el-siniestro-encanto-de-la-mafia/

http://lasoledaddelcorredordefondo.blogspot.com/2019/04/literatura-el-imperio-de-los-leones-de.html

Reseña: “El imperio de los leones”, de Sebastià Bennasar

https://www.anikaentrelibros.com/el-imperio-de-los-leones

http://crucedecables.blogspot.com/2016/12/el-imperio-de-los-leones-sebastia.html

http://volveremosamacondo.blogspot.com/2017/02/el-imperio-de-los-leones.html

 

 

El imperio de los leones

 

La literatura de proximitat fa urticària?

Va haver-hi un temps en què a les cases feia bo dir que s’havia menjat sushi, bou a la borgonyona, mussaka o penne rigate. I que, per descomptat, es bevia Rioja, Ribera del Duero, Rueda o Albariño. Fins i tot, durant molt de temps es va popularitzar el Mateus Rosé, un vi portugués que tenia el seu què però que ara no aguanta cap comparativa (encara que sempre és millor que el Lambrusco dolent que els estudiants universitaris descobreixen als vint i pocs anys com qui sap què atrets pel seu preu baix i origen forà). Semblava que dir que es gaudia amb una arròs de mar i muntanya, un fricandó o unes mandonguilles amb sèpia feia pobrejar. Igual que els Empordà, Alella, Montsant, Binissalem, Pla i Llevant o Priorat. Superades les barreres mentals i reivindicades les nostres delicies gastronòmiques i vinícoles -ara poden conviure a la perfecció, aquestes barreres encara han quedat incrustades en l’imaginari col·lectiu pel que fa a la literatura, on sembla que tot el que ve de fora és millor que el que tenim a a casa nostra.

En uns moments en què la importància del producte local i de proximitat és un afegit important, per què no optem per protegir també la nostra indústria (això no vol dir que deixem de llegir traduccions ni que se’n deixin de publicar, que ningú no em mal interpreti) promocionant i promovent el consum dels nostres escriptors? i no entraré en dictaminar si s’han de promocionar només els excelsos i els bons, no, s’han de promocionar tots els nostres escriptors, inclosos els objectivament dolents, perquè també ens cal literatura dolenta en la nostra llengua per ser normals (de producte de proximitat també n’hi ha de dolent, no fotem).

Crec que seria fonamental que les campanyes especials que es puguin fer per salvar llibreries i indústria del llibre haurien de contemplar aquest fet: que es comprin llibres d’autors nostrats per també, de retruc, salvar-nos a nosaltres, que som la matèria prima. Així, envaïnt massivament les llibreries amb els nostres llibres, però també fent que els periodistes en parlin, treient-los a la tele i encomanant la seva lectura aconseguirem que es puguin revaloritzar tant com en el seu moment ho feren les menges nostrades i els vins del país. Només així aconseguirem sobreviure, perquè de moment a molta gent sembla que la literatura de proximitat els faci urticària.

Salvem l’escriptor Ryan

El 1998, Steven Spielberg va presentar Salvem el soldat Ryan, una gran pel·lícula sobre la II Guerra Mundial amb un argument altament improbable: enviar vuit homes a salvar-ne un de sol. Hi ha qui assegura que la crisi econòmica que es derivarà de la pandèmia del Coronavirus serà semblant a la que es va trobar Europa just en acabar la II Guerra Mundial. Malgrat tot, d’aquella Guerra va néixer el nostre Estat del Benestar, tan malmès amb la crisi del 2008, de la qual tot just ens acabàvem de recuperar i que ara ha patit una estocada mortal. Com deia un amic, va haver-hi un temps en què ens queixàvem per ser mileuristes.

Saving Private Ryan poster2.jpg

Doncs bé, ha passat Sant Jordi i hem vist iniciatives molt lloables per intentar salvar el màxim de llibreries possibles de la desfeta que ha suposat aquesta situació. Enguany serà molt difícil saber quants llibres s’han venut per Sant Jordi, però segur que estarem molt lluny dles 2 milions de llibres que es venien els mesos de març i abril a Catalunya en aquests dos mesos. Libelista i Llibreries Obertes han ofert les seves dades (entre els dos, en aquests dos mesos amb prou feines s’arribaran als 55.000 exemplars) i hi ha les vendes directes a les editorials i també a Amazon, els supermercats, les papereries i les benzineres. Posem que entre tots s’hagi arribat als 150.000 exemplars, incloent els llibres digitals).

Està previst que algunes institucions com l’Ajuntament de Barcelona o la Diputació de Girona gastin cadascun al voltant d’un milió d’euros en compra de llibres, i que s’hi sumin altres ajuntaments i institucions i entre tots s’arribi als 3 milons (això vol dir poc més de 187.000 exemplars). És a dir, estirant molt molt molt la xifra haurem arribat a 400.000 exemplars venuts.

No ens enganyem, les xifres són baixes, molt baixes i segurament en el proper Sant Jordi tindrem menys diversitat: un 25% de les llibreires i d’editorials estaran obertes el proper Sant Jordi, segons alguns estudis, que també afirmen que d’aquí a un any hi haurà un 40% menys de treballadors en aquest sector (entre els que hauran plegat i els acomiadaments dels grans grups).

I què passa amb els escriptors?

Doncs que ningú no n’ha parlat en cap de les idees per salvar el sector. O sigui, els qui escriuen els llibres són els únics que no tindran una protecció especial (en molts casos perquè no poden ni demanar l’ajut dels autònoms ni, encara molt menys, cap préstec ICO, que tampoc no els voldrien perquè són una gran trampa a no ser que l’Estat avali el 100%).  Els autors s’emporten només el 10% dels llibres venuts, o sigui que dels 16 euros que el comprador paga per un llibre, només 1,53 arriba al creador (he descomptat el 4% d’IVA). D’aquí s’ha de pagar el 15% d’IRPF i el 15% de comissió de les agències. Queda net 1 euro i 7 cèntims. Posem que un any hagi anat molt bé i venguis 1.000 exemplars (difícil, la tirada mitjana dels llibres per adults és de 600 exemplars en català i la venda mitjana per títol és de 451 exemplars), suposaria guanyar 1070 euros. Però és clar, aquest no serà un bon any.

Posem que el dia 23 de juliol tinguem sort i es pugui fer el Sant Jordi alternatiu. I que vagi molt bé i es vengui una quarta part d’un Sant Jordi Normal, és a dir, uns 300.000 llibres.  Continuarem molt lluny dels 2 milions de llibres venuts. Això vol dir que el 2021, que és quan es cobren les vendes del 2020, hi haurà molts escriptors que hauran perdut al voltant del 60% dels seus ingressos per drets d’autor.

L’altra gran pèrdua del sector fa referència als pocs “bolos” que tenen els autors. Els de Literatura infantil i juvenil tenen el seu circuït de xerrades a escoles i instituts que ha quedat suspès enguany en la seva major part. També les xerrades a biblioteques o conduccions de clubs de lectura, tot paralitzat i sense saber si es reprendran i com i quan.

Davant aquesta situació d’emergència només queda el recurs per a molts de professionals de presentar-se als premis literaris. A tots, grans i petits. Hi havia molts escriptors professionals que no es presentaven als premis municipals petits però que hi han hagut de tornar desesperadament i amb esperança. Els 200  o 300 euros d’un concurs et poden permetre menjar la darrera setmana de mes. Literalment. Per això cal que es mantinguin, que no es desconvoquin ni que s’ajorni el lliurament. Si les llibreries necessiten capital ara, els escriptors també. No podem esperar al lliurament del premi a que es pugui fer una festa amb tota la seguretat, els premis s’han de proclamar en la data prevista i els diners s’han d’ingressar al guanyador de forma immeditata, som en una emergència que no permet ajornaments.

I haurem de fer una reflexió molt seriosa sobre si volem escriptors professionals o si volem tornar quaranta anys enrere i tenir només escriptors de cap de setmana. Sembla que bona part dels esforços fets els 80 i els 90 puguin revertir-se ràpidament si no hi posem solució, és a dir, si no iniciem una operació tipus Salvem l’escriptor Ryan. Com? Doncs augmentant pressupsostos que pemetin més ajudes directes a la creació; fent que les compres públiques d’obres siguin d’autors de literautura de quilòmetre zero -no té cap sentit que es comprin exemplars de Paul Auster havent de garantir els ingressos dels escriptors nostrats-; establint l’exempció de la quota d’autònoms fins a la fi de la pandèmia i mantenint tots els premis literaris existents i amb una llei de mecenatge cultural que inclogui més beques per als escriptors. També seria sensacional que s’inclogui l’assigntura d’escriptura creativa a totes les facultats i a les escoles de secundària, seguint el model nordamericà i que siguin els escriptors els qui els puguin impartir.

Però la millor manera és creant una gran necessitat de consumir els nostres escriptors i escriptores: programes de televisió en prime-time, bones campanyes publicitàries de literatura de quilòmetre zero; continguts als mitjans i webs específics de promoció… tot per fer que els nostres lectors descobreixin que som un país genial, amb autors horribles, mediocres i també excelsos, que només esperen que els descobrim. Potser sí que ens cal, ara, que salvem l’escriptor Ryan.