Girona com a símbol

UN BALANÇ DE LA NOVEL·LA NEGRA EN CATALÀ, 25 ANYS DESPRÉS

El 1996 va néixer el Diari de Balears, el primer diari en català de les Illes. Jo havia entrat a la redacció del Baleares, el seu precedent en castellà, el 1994, quan tenia divuit anys acabats de fer. En aquella transició entre els dos diaris vaig poder fer unes quantes entrevistres a escriptors en el moment del cant de cigne de la col·lecció La Negra de la Magrana. Vaig parlar amb Antoni Serra, amb Maria Antònia Oliver, amb Jaume Fuster… us he de reconèixer que des de que Antoni Serra va venir a fer una conferència a la nostra escola en ple any olímpic de 1992, el gènere negre i fet a casa nostra s’havia convertit en una lectura molt habitual. I és clar, un dels somnis frustrats de tota la vida ha estat publicar a La Negra.

Quan el Balears va començar a sortir, la Negra va desaparèixer, o com a mínim aquella primera versió. Poc després, el 1998, es va morir Jaume Fuster, molt molt d’hora. Una de les coses més fascinants que passaven en aquell diari és que hi apareixia ben sovint Guillem Frontera, que llavors era un mite capaç d’haver escrit uns quants llibres decisius en la meva ànima lectora; La ruta dels cangurs, la novel·la que obre el gènere a Mallorca, el 1979, enre elles. Amb el pas del temps ens vàrem anar coneixent més i fent amics. El 1999 vaig començar a fer crítica literària al diari i llavors era un dels pocs periodistes del país que analitzava sistemàticament la novel·la negra que publicaven les editorials catalanes, llavors, majoritàriament traduïda.

El 2000 vaig publicar la meva primera novel·la negra, El botxí de la ciutat de Mallorca, gràcies a la generositat de l’editor Lleonard Muntaner. I llavors el panorama era desolador. Havien desaparegut les col·leccions de novel·la negra, els títols es publicaven de forma esparsa i els sèniors vius havien abandonat el gènere amb l’excepció de l’Andreu Martín. El 2005 la cosa va començar a canviar amb el primer BcNegra, tot i que a la llibreria Negra i Criminal costava molt trobar títols en català (i va costar durant molts anys, incomprensiblement).

El 2006 Àlex Martin va publicar el seu assaig Catalana i Criminal, on repassava tot el que havia passat en el gènere a casa nostra fins a l’any 2000 i obria el camí a futurs estudis. Jo em vaig atrevir a publicar Pot semblar un accident (Meteora) on repassava què havia passat en el gènere negre i al país entre el 1999 i el 2010. Entre l’Àlex i jo havíem cartografiat tot el gènere, potser perquè fins a llavors havia estat fàcil.

En els darrers deu anys he continuat fent moltes coses en el camp del gènere negre. Fins i tot puc dir que vaig publicar a La Negra, encara que d’una forma molt rara: durant un temps em van encarregar que escrivís les contracobertes d’alguns dels títols de la col·lecció que aleshores ja navegava aperduada, sense una direcció clara. Les coses han canviat molt: a bcNegra els autors catalans ja no anem a l’hora de la migdiada, el festtival Tiana Negra és a punt de fer deu anys, n’hi ha hagut molts de nous arreu del país, s’ha creat la col·lecció Crims,.cat, l’editorial Llibres del Delicte, la biblioteca Andreu Martin i jo dirigeixo Lo Marraco Negre per a Pagès Editors. Àlex Martín i Anna Maria han publicat alguns assaigs sobre el gènere negre, hem viscut l’èxit brutal del llibre de Tor de Carles Porta que va obrir la porta del true crime a casa nostra i fins i tot vàrem poder fer un número de la revista Ítaca dedicat de forma monogràfica al nostre gènere. Ferran Torrent i les seves novel·les negres van ser objecte d’un seminari a Aix en Provence i Anna Maria Villalonga ha explicat el gènere a tot arreu. La Irene Solanich n’ha parlat a Salamanca, servidor també, com la Villalonga, la Joana Soto i altres investigadors i sembla que a més a més la jove editora de Llibres del Delicte està a punt d’enllestir la seva tesi doctoral.

La família ha crescut. Forta, ferma, decidida. Dins de les col·leccions i fora, combinant autors veterans -importantíssim el retorn de la Margarida Aritzeta- amb altres de novells. Amb més dones que mai, amb més pes que mai de la perifèria valenciana i lleidatana. Mai s’havia fet tanta novel·la negra en català i som ben normals, n’hi ha d’excepcionals, de bones, de mediocres, dolentes i infames. Som un país normal amb una producció elevada i en canvi pocs lectors i poca presència a la universitat, però la família continua creixent dins de les col·leccions i dins dels catàlegs generalistes. El darrer èxit, el de La noia del vestit blau, de la Laia Vilaseca.

El passat dijous Girona va esdevenir el símbol d’aquesta immensa potència que representa la novel·la negra en català. El llibrestiu, la nova festa literària que els llibreters han inventat, es va dedicar íntegrament al gènere negre. I va funcionar, i molt bé. Bona cobertura mediàtica (va ser l’escenari acollit per TV3), qualitat elevada de les intervencions i els debats, prou públic, poc calor, gens de pluja. Una jornada ideal, modèlica.

Això ens fa pensar unes quantes coses: la primera és que Girona necessita un gran festival de novel·la negra. Se’n fa un a Lloret però la presència en català és minsa i cal un festival més potent que, tal i com van fer dijous passat, potser podrien organitzar les llibreries gironines. Dos o tres dies intensos amb novetats sí, però també debats de més potència i més fons, ben organitzats i pensats. Lleida té el Segre de Negre, Barcelona el Tiana Negra i a molts pobles hi ha el seu (Les Borges Blanques, Vilassar, Barcelona ciutat, Cubelles, Sabadell, Sant Cugat, Sant Feliu de Llobregat, la Vall d’Aran, Palma de Mallorca més tots els del País Valencià). Sorprén que Girona no tengui el seu festival negre amb la gran quantitat de creadors de màxima potència que té, començant per l’imprescindible Jordi Dausà, autor d’una de les novel·les més brutals dels darrers temps, De sobte pensa en mi.

L’altra grandíssima notícia que va coincidir en el temps amb el llibrestiu gironí és que Random House ha comprat La Magrana i ara té una potència en català brutal: Rosa dels Vents, La Campana i la Magrana. Cal pensar -i algunes fonts interenes de la casa apunten per aquí- que tornaran a recuperar La Negra i que ho faran amb cara i ulls, pensant-ho bé i posant un director de col·lecció que estigui a l’alçada de la tasca mítica que féu Jaume Fuster en aquest segell. Si és així tindrem un repòquer d’asos amb Crims.cat, Llibres del Delicte, biblioteca Andreu Martín, La Negra i Lo Marraco Negre. És una oportunitat que no es pot perdre per fer que la família no només creixi sinó que esdevingui un veritable clan. I llavors, llavors que tremoli el món.