1.280 ÀNIMES (En homenatge a Jim Thompson)

Al poble hi ha exactament 1.280 ànimes perquè els fills de puta que ens governen ens fan comptar també els moros, els sudaques i els negres. Ho volen tot ben comptabilitzat, padrons, censos, estadístiques. Números i números. Delictes resolts, delictes pendents de resoldre. Eficàcia, eficiència, estadística. Això abans no passava. Comptar els moros encara mira, perquè gràcies a ells vam guanyar la Guerra Civil i els deutes estan per pagar-se, però aquests negres i sudaques no sé què collons hi foten aquí i encara molt manco no sé per què els deixen empadronar-se. Metge, escola, ajudes econòmiques. Val molt més un refotut immigrant que un home de casa fet i dret, i això em treu de polleguera. Sort que cada dia puc anar a tocar-los els collons i demanar-los els papers i fer-los perdre el temps i demostrar-los qui és l’autoritat, i recordar-los que els vigilo i que si per mi fos hauria enfonsat la puta pastera amb què van creuar l’Estret de Gibraltar, o hauria fet que s’estavellés al mig de l’Atlàntic l’avió que els du de tots aquells països perduts de la mà de deu on només hi ha traficants de cocaïna i putes.
Sort que tinc ben ensinistrats els propietaris rurals dels encontorns i els hi he dit que si els contracten perquè no tenen més remei, perquè si no la fruita se’ls podriria als arbres i els joves d’aquí no volen fer de pagès, que ho facin al preu mínim i així no podran dur mai les seves parelles cap aquí, que és el somni de la majoria de tots aquests cabrons i que és el que hem d’evitar, que si no es posen a parir i en dos dies tindrem el poble ple de forasters, o pitjor encara, de mestissos. No sé amb quins sants pebrots s’ho miren les mosses d’aquest poble que el hi agraden tant les polles que no són blanques. Si molt convé que cardin amb independentistes de merda, però com a mínim que siguin blancs i que parlin català. I no sé com no els cauen els collons al terra a tots aquests mossos que els fiquen la polla ben endins al cul o al cony a aquestes gosses negres i índies que hem deixat venir perquè a Espanya no hi ha ningú que tingui els collons de governar com Deu Mana. Aquests nyicris de merda que s’embolcallen en la senyera i que no tenen el que han de tenir per seduir una pubilla i se n’han d’anar a cardar amb qualsevol meuca d’aquestes que vénen de fora i que nomé els volen fotre els duros i aconseguir la nacionalitat. Que no ho veuen? A mi m’haurien de deixar anar a repartir quatre hòsties ben pegades a les classes de secundària. A mi m’haurien de deixar que els expliqués què collons és tot això de la multiculturalitat i del racisme, que no ho tenen ben entès.
Em vaig retirar aquí, al bell mig de l’Urgell, en aquesta terra on carda un fred que se’t fica a l’ànima, quan vaig treure la plaça de sergent de la Guàrdia Urbana. Amb el temps li he arribat a agafar el gust a aquest poble i fins i tot a aquest clima castigador. Ja no m’espanta la boira gebradora, fins i tot desitjo que arribi de tant en tant perquè m’agrada viure i veure aquest paisatge irreal amb els arbres que ploren llàgrimes blanques i amb la gent que s’arrauleix i es va fent petita i petita com una velleta. M’agrada la boira gebradora perquè cada any s’emporta alguna ànima que ha viscut massa temps i fa neteja. Hi ha una cosa que em posa més nerviós que els immigrants: els vells. No ho puc suportar, em foten caguera. Hauríem de ser com els pobles esquimals, on quan un vell sap que ha arribat l’hora marxa per pròpia voluntat a deixar-se morir. Nosaltres no, els conservem, de vegades fins i tot en autèntic formol en vida. De vegades allargant-los la vida d’una manera absolutament artificial. Sort que el meu revòlver sempre estarà amb mi i en el moment precís sabré com llevar-me del mig.
En aquest poble la policia local és eixarreïda com un pollastre massa cuit a la brasa. Per això només tinc dos agents a les meves ordres, l’agent Soler i l’agent Pla, però els dos han après ràpid que per ser l’autoritat en un lloc com aquest només has de tenir una virtut: ser un fill de puta, tenir l’arma sempre a punt i tenir clar que al món n’hi ha molts pocs que han de manar i molts que han d’obeir, i que es tracta de tenir-ne pocs per sobre que et manin i molts per davall que t’obeeixin. I jo només tinc dos agents, però m’obeeix tot el poble, que no és gaire gent, si val dir ver, just 1.280 ànimes, però que no deixa de ser tot un poble.
Abans d’arribar-hi m’havia foguejat durant una quinzena d’anys a Barcelona, però allà és molt difícil progressar si ets un tipus amb les idees clares com jo. Tothom té els seus padrins i l’Ajuntament és un cau de nens endollats pels quatre costats. Els qui serveixen per alguna cosa els foten en qualsevol departament a pencar, els qui només serveixen per a repartir estopa els foten a l’Urbana. I jo reparteixo estopa, però també vull progressar i allà era impossible. Per això necessitava alguna cosa més petita i controlable, sense tanta gent fiscalitzant la nostra actuació, que aquesta és l’altra. No es pot anar bé en una ciutat governada pels socialistes, van de demòcrates i han de guardar les formes i a sobre moltes de vegades necessiten el suport per a governar o dels pollosos o dels independentistes. Sembla mentida que la gent no hagi entès que Barcelona no pot estar en mans d’aquests cagadubtes que admeten que tots els qui vénen de fora tenen més drets que els d’aquí, que consenten que els okupes i els anarquistes se’ls pixin a la boca perquè en són els fills dels regidors que van d’antisistema però que quan cal tenen el papa o la mama que els treu les catanyes del foc.
M’agrada aquest poble perquè aquí si li has de fotre una hòstia a algú li la fots i tan amics. No tindràs cap regidor de l’oposició que et demanarà explicacions sobre la teva actuació. Ni cap periodista que es pensa que pot guanyar el Pulitzer investigant-nos, com si no sabessin que per fer periodisme d’investigació i que et creguin l’has de fer en anglès i publicar-lo a un dels grans diaris, un d’aquests que no fan expedients de regulació d’ocupació. Aquí li pots fotre les dues hòsties i si a sobre et quedes amb les seves plantes de maria per vendre-les de sotamà millor que millor, ningú no es queixarà, estàs netejant el poble, què s’han pensat aquests jovençans que tenen tanta pressa per guanyar calers. Haurien d’aprendre que primer és la feina ben feta i després cobrar, i que no poden omplir de Maria tots els camps de blat, de civada i d’ordi, que aquí les coses tenen un altre ritme, i si no els hi agrada que fotin el camp. Aquí els negocis els foto jo amb els meus agents.
En aquest poble l’oposició no existeix, ja us ho he dit abans, i aquesta és una de les seves principals virtuts. Només hi ha cinc regidors i els cinc són del mateix partit a més a més de ser bons amics entre ells i cadascun una espècie de cacic local. Impossible que ningú no els voti. Impensable que algú pensi en fer una candidatura d’algun altre partit polític. Tot se sap. Tot ho controlen. Entre els cinc es reparteixen els bons negocis de la contrada: una benzineria, el restaurant de la carretera nacional, el bordell de la carretera de Lleida –on només carden els qui no poden anar a Lleida a fotre un clau o els de Lleida que busquen alguna cosa exòtica i rural i habitacions on et peles de fred i on l’aigua calenta no passa mai de tèbia-, la fàbrica de pinso i la pista de pint-ball, que és de l’alcalde, que va descobrir que els executius agressius i els empleats d’aquests agressius, s’ho passen molt bé disparant-se pintura, qui sap si com a preludi dels trets reals que podrien arribar algun dia.
Val a dir que l’alcalde és un paio genial que sempre diu que haurien d’autoritzar-se les caceres humanes perquè així es donaria alguna mena d’utilitat als immigrants. És clar que això només ho diu quan anem al cèrvol, dos cops a l’any, fent el furtiu perquè ens agrada passar-nos la llei per l’entrecuix sempre i quan la llei no som o no la fem nosaltres. Això diu allà dalt, als Pirineus, perquè davant dels votants i de la premsa sempre apareix com un fotut garant dels drets humans i dels drets de les persones. Ho amara tot amb “l’ètica cristiana” de què es vanta el seu partit, com si no sabéssim on se’n va el seu líder després dels mítings…
En aquest sentit, tant jo com els meus homes hem tingut ofertes d’altres partits més propers a la nostra ideologia, que fins i tot volien que en féssim una candidatura pròpia al poble, convençuts que podríem fer-nos amb el poder municipal i des d’aquí començar a estendre taca d’oli a tot arreu com ja fan els regidors que tenen a tort i a dret, però sempre els hem dit que no. Està bé deixar-se estimar, però en el fons els uns i els altres són uns pelacanyes que juguen al joc democràtic. El dia que estiguin disposats a agafar les armes per anar a netejar Espanya de xusma que ens ho diguin i serem els primers, però no entrarem en jocs estranys en unes institucions que no creiem i que ens voldríem carregar. A més a més, ens paga la pena enfrontar-nos als qui es pensen que són els nostres amos ara que els tenim ensinistrats i que fan el que nosaltres volem pensant-se que fan el que ells volen? No. Seria d’estúpids. La meva mare ja ho deia, no cal canviar el porc quan ja el tens engreixat, i jo i els meus homes ens alimentem dia a dia d’aquesta saviesa ancestral dels nostres majors: li riem les gràcies a l’alcalde i als seus amics i fem el que volem perquè sense nosaltres no serien res ni farien res. Sóc jo i els meus homes els qui decidim la vida d’aquestes 1.280 ànimes. I som tan lluny de tot que ni tan sols se’ls passa pel cap denunciar els nostres abusos i les nostres perversions als Mossos d’Esquadra perquè saben que en sortir del poble els acaçaríem com a conills i no en quedaria ni rastre.
Els últims que ho van intentar van ser dos negres, fa dos dies. L’agent Soler va aprofitar que un negrot era al tros del senyor Gelida per anar a cardar-se la seva dona. El senyor Gelida cada any, quan arriba la temporada de la poma, es debat entre deixar-la podrir als arbres o haver de contractar un foraster perquè la gent d’aquí no ho vol fer al preu que ell està disposat a pagar i ell no pot pagar més perquè llavors no guanyaria res amb la poma, potser hi perdria i tot. Per això cada any ha de contractar algú i ha descobert que “dels moros no et pots fiar i els sudamericans són ganduls de mena. Els negres aquests són forts, no posen problemes i són gent de fiar, així que triar per triar, aquests”. Abans li ho feien uns búlgars, però d’ençà que van entrar a la Unió Europea es pensen qui sap qui i ja no pot explotar-los com voldria i ha hagut d’acabar agafant aquests. I és clar els fa treballar de sol a sol.
L’agent Soler va tocar a la porta de la casa i amb l’excusa d’un registre per una denúncia per robatori va fotre la negrota damunt del llit i li va entaforar l’eina dins el cony fins que en va tenir prou. Sempre els he dit que millor que no ho facin, però que si arribat el cas han de violar una bagassa d’aquestes vagin en compte i no els hi fiquin la polla a la boca, que els podrien mossegar, que és com es defensen els micos. Que se les follin o les enculin, però res de polla a la boca, que encara podrien prendre mal i quedar nafrats per a tota la vida. Sempre els explico que això li ho vaig veure fer a una nigeriana al darrere del Liceu amb un company de la Urbana. Ell la va forçar i estava obligant-la a mamar-li-la. I ella va serrar les dents, que duia ben esmolades, i li va tallar la perdiu ben arran. Un tall profund i net. Al meu company no li va quedar més remei que treure l’arma i pelar-la allà mateix, i tot i que li varen cosir la polla de seguida ja només li va servir per pixar.
Jo no ho faig mai. No m’agrada follar-me les negres i les mores ni les sudaques. Quan hi havia les búlgares sí que algun cop en forçava alguna. Com a mínim eren blanques, que per a mi ja és un gran mèrit. Quan tinc mal d’ous baixo a Lleida, agafo una noia russa, una pastilleta de Viagra i pagant canten viva el Rei. Però què voleu que facin, els agents són més joves que jo i a més a més de tant en tant està bé que marquin la llei i ordre al poble, i el terror de les seves polles disposades a perforar el que calgui en qualsevol moment sempre és molt convincent. El que no ens imaginàvem és que quan l’home va tornar de l’hort del senyor Gelida la dona li ho va explicar tot. També és cert que a l’agent Soler la mà se li havia tornat lleugera i havia estomacat la negra a base de bé fins que va deixar de posar resistència, i és clar, allò no es podia dissimular. Però ningú podia creure que l’home i la dona voldrien anar a explicar-ho als Mossos. Aquí vam haver de posar-nos ferms, allò no podia passar. Ens en vam assabentar quan el regidor Nadal els va veure passar per la carretera, més enllà de la benzineria, on ell esperava els tractors que venien del tros per omplir el dipòsit per a l’endemà. I ens va avisar perquè li semblaven sospitosos. On collons devien anar dos negres a peu a aquelles hores i amb aquell fred? Per sort, els meus homes i jo tenim ben entrenada la gent de llei i d’ordre que hi ha entre aquestes 1.280 ànimes, d’això sí que ens en podem vantar. I cap allà anàrem. Més que res perquè no sigui dit que no fem cas dels avisos dels nostres conciutadans.
Una de les coses que més m’agraden de l’Urgell és que a l’hivern no hi ha ningú per la carretera. Quan s’ha acabat la feina al camp, quan els tractors ja tenen els dipòsits plens i els seus propietaris són a jóc, al carrer només hi queden els puters i els jugadors de cartes. Els puters no posen problemes, els jugadors de cartes tampoc. Tots s’apleguen sempre als mateixos llocs i surten poc del poble. En tot cas van a la timba al poble del costat, però el més proper és a vuit quilòmetres de distància, i això, en les nits d’hivern i boira gebradora és una distància insalvable. A les deu és tot fosc com gola de llop i ja se sap que els negres ajuden a fer fosca. Menys quan riuen, amb aquelles dentotes que semblen esperits que vulguin sortir per venjar-se de vés a saber què. Però aquella nit no en tenien cap, de rialla. Els vam localitzar massa fàcilment, eren els dos únics negres que anaven per la carretera. Els vam dur al tancat de l’alcalde i els vam amollar allà. I, per descomptat, vam avisar-lo.
-He vingut perquè m’has promès que la diversió pagava la pena, perquè amb aquest fred de collons jo no hauria sortit de casa, o sigui que val més que sigui cert tot el que m’has dit, que viuré una nit inoblidable…
L’alcalde va callar de cop quan va veure els negres tirats a terra al seu tancat. És cert que ella no presentava el millor dels aspectes possibles. L’agent Soler, quan vol, és molt contundent i molt convicent. Ho faria bé, repartint hòsties per devers Barcelona, que és el que convindria. Una batuda dia si i dia també fins que tots els moros i els sudaques i els negres marxessin cap a casa farts de veure l’urbana i de rebre. I segur que hi ha molts ciutadans de Barcelona que ho agrairien. I llavors podríem tirar avall tots aquests pisos i obrir avingudes fins al mar i eliminar per sempre el record del Raval i dels desastres que s’hi ha fet al llarg del temps.
L’alcalde encara es va empassar més la llengua quan li vam donar una de les escopetes de caçar senglars que teníem. En total érem cinc homes per a dos porcs, els meus dos agents, jo, el regidor Nadal, que no s’havia volgut perdre l’espectacle per res del món i l’alcalde. Els vam donar cinc minuts perquè comencessin a córrer, i ens vam repartir cinc cartutxos cadascú. Amb allò n’havíem de tenir ben bé prou, malgrat que el regidor Nadal no era un gran tirador i manco a les fosques.
-Correu, negres, si en una hora no us hem caçat us perdonarem la vida.
No sé si aquell parell sabia català o no, però si no en sabien en van aprendre més aviat que de pressa. En un moment s’havien normalitzat –no hi ha com fotre la gent en situacions extremes perquè estimulin les seves ànsies de coneixement- i corrien pel tancat com uns desesperats. Al començament ho feien junts, com a bon matrimoni. Però en veure que els acaçaríem com a conills l’home va decidir deixar la dona enrere, i va començar a córrer més ràpid. Em sembla que ella li ho havia demanat i ell no es va fer gaire de pregar. Li va durar poc la pressa. L’alcalde el va entrellucar entre dues soques i el primer tret va anar directe de cap al genoll. I devia fer blanc, si havíem de fer cas dels esgarips salvatges de l’home, que es va amagar al darrere d’una bardissa. La dona no feia res, somicava però no es movia.
Així, amb un blanc immòbil, per molt que fos de nit i que la peça a cobrar fos negra com la culpa, fins i tot el regidor Nadal podia encertar. I ho va fer, de ple. Un tret al ventre d’aquells que maten lentament i que són els que més temien els pistolers a l’oest, o com a mínim això és el que ens feien creure els escriptors de novel·les de quiosc que jo canviava amb el meu pare al mercat de Sant Antoni els diumenges de la meva infantesa. Si en Marcial Lafuente Estefanía no hagués estat un puta roig rematat hauria estat un tipus genial però ningú no pot ser del tot perfecte. Tot i així. se n’havia de saber molt per escriure d’aquella manera i captar així l’ànima humana, fins i tot la dels pistolers que temien un tret a la panxa més que cap altra cosa al món. De totes maneres, en veure com l’havia ferida vaig pensar que potser el regidor Nadal havia apuntat al cap. Era tan dolent disparant que havia obtingut aquell resultat. Millor. Ens divertiríem una mica més.
La negra no va cridar, o no va cridar gaire, potser perquè ja estava ronca de cridar quan l’agent Soler l’envestia amb la seva polla enorme. Sempre he pensat que potser per les venes d’aquell home hi corre sang negra. Se n’ha de tenir a la genètica per poder exhibir un carallot com aquell, que jo havia vist en repòs moltes de vegades a les dutxes del camp de futbol on tots juguem a l’equip de veterans. El futbol és una de les poques passions que uneix veritablement les 1.820 ànimes que hi ha en aquest poble, potser perquè hi ha poques distraccions més o potser perquè tots tenim un elevat sentit de la competició. Aquí només hi ha això i anar a fotre’s quintos o cigalons, depèn del moment i depèn del bar. I un cop al més baixar a Lleida a cardar-se la russa, però em sembla que això ja ho havia explicat. Total, que l’agent Soler té una polla envejable i que la negra devia haver perdut totes les forces cridant per impedir que li la hi entaforés, per això no va dir gaire cosa quan el regidor li va omplir de plom la panxa.
Doncs això, la negra havia deixat de fer l’estaquirot gràcies al tret del regidor Nadal, que potser en sap molt de posar benzina, no ho dubto, però que de disparar no en té ni puta idea, i una mica més i és treu la clavícula de lloc perquè no havia tingut en compte el retrocés de l’escopeta. El regidor Nadal és un tipus descol·locat. Ell hauria d’haver nascut a ciutat per anar bé, però sa mare i son pare el van parir al mig de l’Urgell, entre camps de civada, i allà el teníem, amb una escopeta de matar senglars disparant-li a una altra mena de porca.
El negre, amagat rere la bardissa, amb la cama pengim-penjam ens va dur una mica més de feina. El molt fill de puta hi veia millor que nosaltres en la foscor –vés a saber a què cony es devia dedicar el molt animalot en el seu país de merda, que ni tan sols no sabíem quin era – i va intentar defensar-se fins al darrer moment. Tant és així que va llançar una pedrada que va ferir de ple a la cara a l’agent Soler, que des d’aquell dia té tres dents de menys i procura no riure perquè no se li vegi l’esvoranc. Potser s’ho mereixia, perquè per culpa seva estàvem passant fred al mig de la nit i del no res en aquella nit estrellada al mig de l’Urgell. No hi fa res, no s’ha perdut gran cosa amb les tres dents de menys de l’agent Soler. Abans tampoc no reia gaire. Sigui com sigui, el negre el va deixar ben estabornit perquè la mateixa pedra també li va trencar el nas. Millor, m’agrada que les feres posin una mica de resistència quan se les està caçant.
No cal dir que tot allò ens va encendre els ànims. L’agent Pla, el segon dels meus subordinats, que era més jove però que potser era el mes fill de puta de tots els que ens havíem aplegat allà s’hi va acostar ben decidit. Volia acabar amb allò ràpid. A l’endemà era el seu dia lliure i volia anar-se’n a esquiar. Quan més tard enllestíssim més li costaria aixecar-se l’endemà. Va esquivar dues pedrades que venien amb molta mala bava i li va disparar. El va tocar perquè es va tornar a sentir un crit i ja no va tirar més pedres, però encara era viu. L’alcalde em va deixar que fes els honors de rematar-lo, a ells sempre li havia fet una mica d’angúnia enllestir aquella mena de feines, així que cap problema.
El negre tenia els ullots ben oberts i potser estava suplicant que no el matés, però jo també tenia moltes ganes d’acabar la feina d’una vegada per totes, així que em vaig posar sobre seu i d’un cop ben encertat li vaig ficar l’escopeta a la boca trencant dents, genives, llavis. Vaig notar com el negre es movia i vaig notar l’olor agra que fa la sang quan es mescla amb el fang. Precisament el fang era un dels atractius del camp de pint-ball de l’alcalde, complicava els moviments dels participants i feia la cacera humana molt més interessant, i ara serviria per esmorteir l’impacte del cap del negrot quan li disparés. Quedaria ben encastat.
No em va costar gens prémer el gatell. En un cas així has de calcular-ho tot perquè no t’esquitxi ni la sang ni t’arribin a tacar els bocins de cervell ni les dents. No havíem tingut temps de canviar-nos i encara anàvem amb l’uniforme, i la sang costa força de treure de la roba. Si hagués estat sol l’hauria rematat amb el ganivet dels senglars, que sempre és més emocionant, notar com la vida s’escapa a poc a poc per la jugular seccionada, però la companyia volia espectacle, volia tenir la sensació d’estar ficada de ple dins una novel·la negra o dins una pel·lícula de Tarantino. Volia sang i fetge i jo en canvi els vaig donar cervell i dents. Crec que fins i tot van apreciar el canvi.
-Visca el nostre shèriff –va cridar el regidor Nadal, que era, de llarg, el més entusiasta amb aquelles accions. Ja ho veus, un nyicris vitorejant el seu heroi, creient fermament en les meves accions, exhortant-me a continuar, a omplir de sang tot aquell camp que només servia per sembrar-se de pintura. Semblava un Neró bacó i alcoholitzat felicitant un gladiador després d’una jornada memorable al circ.
Després d’aquella efusió, algú va recordar que encara ens quedava la negra. Tenia raó.
No s’havia mogut gaire. Amb les mans s’aguantava el paquet intestinal que amenaçava de sortir per l’esvoranc provocat per un regidor Nadal inusualment encertat. La negra de ben segur que no havia llegit en Marcial Lafuente Estefanía –aquell tros de carn batejada segur que no devia llegir res de res- i no sabia que per molt que s’aguantés els budells estava fet d’ella. No sabia que l’única cosa que podia salvar-la era abocar una ampolla de whisky sencera a la ferida i confiar que l’esperit de cremar que duia desinfectés la ferida. Això ho sabia tots els qui havien llegit aquell home roig que escrivia novel·les de l’Oest, però semblava que li importava poc al regidor Nadal, que estava tan excitat que no va dubtar en, tot i el seu estat, violar-la. L’alcalde i l’agent Pla s’hi van sumar, més per allò que no fos dit que per ganes veritables. I com que tots sabien de les meves necessitats químiques per aconseguir una bona erecció ni tan sols m’ho varen proposar.
L’agent Soler estava ben malferit, i com que ell ja n’havia tingut la seva ració, va rebutjar l’oferiment. Allò semblava una d’aquelles pel·lícules gores que es veuen a festivals infames, però la diferència és que els protagonistes érem nosaltres. Em va sorprendre que la negra aguantés tant. Sempre havia llegit que arriba un punt en què el dolor i el patiment és tant que el cor para per si mateix per evitar continuar patint i arriba la mort per parada cardíaca, però aquella dona continuava viva després que els tres homes l’haguessin violada i que fins i tot l’alcalde li hagués ficat el puny a la ferida pel simple plaer de sentir-la cridar. Algú l’hauria de rematar.
-Deixeu-me-la a mi, és la meva presa –va cridar el regidor Nadal i ens va sorprendre a tots. Realment, aquella era la seva nit i l’home estava exultant.
El vam deixar fer. El regidor va agafar una mica de distància i amb la seva escopeta va apuntar a la cara de la negra. Ara sí que va tenir en compte els efectes del retrocés i la va aguantar amb molta més fermesa que no pas la primera vegada. Un segon després va deixar de respirar i el regidor Nadal va agafar-ne la sang i es va pintar la cara com si fos un guerrer. Havia perdut l’enteniment, s’havia tornat boig del tot. En aquell moment vaig decidir que procuraria posar gasolina quan ell no hi fos.
-Bé, nois, ara només ens queda desfer-nos dels cossos.
Els vaig haver de retornar al sentit pràctic, sort que algú no havia perdut el senderi del tot. L’alcalde va decidir que ell acompanyaria l’agent Soler fins al dispensari de Tàrrega. Una baralla entre borratxos al poble hauria acabat amb una pedrada que havia ferit l’agent en acte de servei. Segons el que digués l’informe mèdic fins i tot li acabaríem donant una fotuda medalla i tot, perquè tenir controlada una població de 1.280 ànimes era tan absolutament senzill com inventar la realitat, crear-la. Nosaltres érem el món.
El primer que havíem de fer era treure totes les dents dels dos cossos. El Negre no ens va dur més dificultat que suportar el fàstic d’haver-les de desincrustar del fang i topar-nos amb la gelatinositat del cervell que ho impregnava tot. Les de la negra varen saltar amb uns quants cops de culata ben pegats. Les vàrem posar en una bossa de plàstic a banda.
El regidor Nadal va venir amb una garrafa de deu litres de gasolina. Suficient per cremar la roba i els cadàvers. Va costar. La carn humana, a més a més, fot una olor bastant desagradable quan es va carbonitzant. Dues hores més tard l’agent Pla, el regidor Nadal i jo acabàvem d’esbocinar els cossos carbonitzats i ja sense detritus amb una serra mecànica. Els bocins ens els vàrem emportar de cap a la mina de Montclar. Dins del túnel del canal d’Urgell ningú no els trobaria.
Hi vàrem arribar cap a les tres de la matinada. Abans, per acabar de garantir la desaparició de totes les proves havíem agafat els dos porcs que jo tenia a casa a punt per a les matances i els férem passejar i grufar una mica per la pista de pin-ball perquè amb les seves caguerades i amb el que es menjaven acabessin de confondre els qui ens poguessin voler encolomar aquells morts. Al final vaig pensar que ens estàvem prenent moltes molèsties per dos negres de merda, però valia més curar-se en salut…
-I ara què fem, xèrif?
-Doncs fotre els cossos al túnel. I pari de dir-me xèrif, regidor
Aquell home s’estava començant a posar pesat amb tant de xèrif amunt i xèrif avall. Al final li hauria de fer una cara nova, si em continuava prenent el número d’aquella manera.
-No, si això ja ho sé, però deia si ho fem així, a pèl, sense resar res, ni un trist pare nostre ni res semblant.
-Per l’amor de Déu, si només són dos negres, i a més a més ni tan sols anaven mai a missa, o com a mínim jo no els hi havia vist mai.
-D’acord, d’acord.
Vàrem llençar els cossos a la mina i ens vàrem quedar molt tranquils en veure que a poc a poc l’aigua els arrossegava de cap a l’interior. Hi havíem posat pedres a bastament i teníem una certa tranquil·litat: ningú no faria preguntes per dos negres més o manco, per molt que estiguessin empadronats. Ningú no sabia que existien perquè la casa on vivien era la de l’alcalde i ja sabia que el mes que ve no li pagarien el lloguer.
A mi se m’havia obert la gana i me’n vaig anar amb el regidor fins a Tàrrega a buscar l’agent Soler i l’alcalde. L’agent Pla se’n va anar a casa i va decidir fer el trajecte directe de cap a Andorra per anar a esquiar. Hi arribaria en bon moment per aprofitar el dia. A Tàrrega només hi havia obert un bar de camioners que mai no tancava i on ens van fer uns entrepans de llom amb pebrot verd i formatge que tiraven d’esquenes. L’agent Soler, és clar, no va menjar res. Li esperaven uns quants dies de sucs i brous de pollastre i iogurts. Aquella mateixa nit, a l’hospital comarcal, van néixer dos nens del poble. La balança estava equilibrada, continuàvem essent 1.280 ànimes.
[1] Publicat al llibre col·lectiu “Els crims nostrats”, Edicions Xandri, 2015.